Un xai ha creuat el desert, o un deliri sensacional

Siguin quins siguin els plans que teniu aquesta setmana, us recomano amb èmfasi que feu un forat per enganxar una de les darreres funcions de l’obra Un xai ha creuat el desert de Núria Corominas Pérez, que podeu veure a la Sala Beckett.

Si hi ha una peça que us pot deixar perplexos, fascinats i commoguts a parts iguals, és aquesta.

Núria Corominas Pérez, membre fundadora de la companyia Las Huecas, torna a la Beckett després d’exhaurir entrades amb l’espectacle De l’amistat. A partir d’una narrativa simbòlica on s’encadenen una sèrie de monòlegs/poemes, Un xai ha creuat el desert combina sensibilitat, poesia, lama llet i profunditat.

És un espectacle teatral que té molt de concert, però també de recital de poesia, de monòleg còmic i de performance. Un deliri sensacional.

Un xai ha creuat el desert és una faula musical al voltant de la depressió. O al voltant de la melancolia. O al voltant del mal dels nostres temps. També és un intent per plantar cara a la paràlisi de la romantització de l’estat depressiu a través de la figura d’un bufó que, juntament amb el seu seguici de músics, es mofaran del psicologisme, del relat clínic i de la pròpia condició. Aquest és un espectacle sobre un bufó deprimit que juga amb la sonoritat, amb la poètica i amb la teatralitat per tal de disseccionar la realitat que ens porta a l’estat depressiu.

El títol ja suggereix una imatge potent i carregada de significat. El xai, un símbol d’innocència, vulnerabilitat i esperança, que creua un desert, un espai inhòspit i ple d’adversitats, reflecteix la lluita de l’individu per escapar de les seves limitacions i descobrir noves possibilitats. La peça utilitza aquesta metàfora per convidar a un viatge interior, a una reflexió personal, a un camí propi de descobriment.

En escena hi ha quatre intèrprets. Tres d’ells són músics, que fan petites intervencions escèniques i de text. I el quart és el personatge principal, el que duu tot el pes de la narrativa. És un bufó deprimit, mitjançant el qual l’autora de la peça desplega un llenguatge delicat i poètic, ple de matisos i subtileses, que aconsegueix captivar l’espectador des de la primera escena.

La seva paraula carregada d’imatges evocadores crea una atmosfera contemplativa molt especial. El bufó aconsegueix transmetre alhora tendresa i força, fragilitat i determinació. Es combinen moments de silencis amb paraules, crits i música. Calma i tensió. Una mena de territori intermedi entre la poesia més delicada i la fúria del punk.

En resum, Un xai ha creuat el desert és una obra que combina poesia, simbolisme, humor i mala llet, i que aconsegueix emocionar i convidar a la reflexió. Absolutament recomanable.