Posa un T-Rex a la teva vida

Parc Juràssic o Món Juràssic? La darrera producció d’Spielberg no amaga el seu caràcter de producte prefabricat, des del mateix títol a la presencia en diferents seqüencies de referències materials de l’obra seminal, Parc Juràssic (1993), feta fa més de vint anys i de les que es presenten artilugis, merchandising de la pròpia pel•lícula i, fins i tot, la porta original del primer parc. El títol, barreja dels dos precedents, no es tant una continuació (de nou amb referències al professor Hammond i el seu projecte) sinó un pur remake. Ens trobem dons amb una contradicció. Una obra actual, amb brillants efectes especials, però amb un guió (escrit a moltes mans) juràssic. Vell en idees i pobre en innovacions. I tot i així…

Mon juràssic (Jurassic world, C. Trevorrow, 2015) llueix la seva essència. I això es deu a no amagar-se’n del seu objectiu i assumir-lo plenament. Si Juràssic Parc i, molt especialment, El mon perdut (1997), marcaven a l’hora punts culminants en el compte corrent d’Spielberg i profundes simes en la seva creativitat artística era degut a la seva ambició de ser cintes d’aventures amb personatges seriosos, contrapuntejats per algun de més simpàtic. Eren obres desagradablement rigoroses… falsament rigoroses, de fet. Personalment trobava patètica la voluntat de demostrar el compromís científic i la determinació de la Dra. Sattler (Laura Dern) fent que ensorres el braç en una tifa juràssica per confirmar l’alimentació dels dinosaures. Aquelles produccions pecaven de voler ser el que no eren, més ciència que ficció.

Mon juràssic exhibeix, feliç, despreocupadament, la seva càrrega d’entreteniment. Es una obra dinàmica que supera les insuficiències, incongruències del guió. Podríem plantejar que això es deu als avenços digitals, a la possibilitat de multiplicar, per cent, per mil, el nombre i el tamany de bèsties que hi apareixen. Hi tenim monstres més grans que el T-Rex i i hi ha dotzenes i dotzenes de animals trotadors, rumiadors, voladors i mossegadors… però no és aquest el major mèrit de la pel•lícula.

Estem a l’era dels remake (dels Mad max, Star Trek, Star Wars, Magnificent Seven, Planeta dels simis, Ben-Hur, Terminator… número cinc… o retorn… o gènesi… o origen… o com hi vulguem dir). I el que caracteritza aquest remake no es sols la digitalització sinó la seva voluntat de seguir recorrent al pastitxe i a un humor post modern. Es la nova postmodernitat. Paga la pena, dons, aquesta revisitació dels dinosaures? I tant. Per tres motius ben clars:

– Per un bon director, Colin Trevorrow, que ja ens havia interessat amb una petita gran comèdia, Seguretat no garantida, una història d’amors no trobats a punt de viatjar pel temps. Aquí demostra capacitat de narrar amb agilitat, passant de les insuficiències de la història, i, a l’hora, cuidant secundaris i imaginari aventurer… hi ha un parell de persecucions atractives però el més gran son els gag (l’acomiadament dels dos tècnics abans de la catàstrofe final).

– Per que recuperem als herois bigger than life, a lo Errol Flynn. Sense cap mena de dubte, Chris Pratt (Starlord a Guardianes de la Galaxia, no oblideu) es el millor candidat per futurs Indiana Jones, força bruta i simpàtica, un truhán, un señor…

– I, en definitiva, per que, veient aquesta criatura fílmica, ens ho passem molt millor que amb les seves àvies.