Míriam Escurriola, els motors de l’imaginari

Avui tenim el plaer d’entrevistar a la creadora i directora teatral Míriam Escurriola, directora de l’espectacle teatral Akelarre, que heu pogut veure tot aquest mes al Maldà. Comencem amb un breu qüestionari que fem a tots els creadors.

Per què teatre?

Des de petita que estiuejava amb la meva família a La Ràpita i el joc preferit que compartíem amb uns amics d’infantesa era disfressar-nos i inventar històries. Així que el teatre i la creació col·lectiva eren els motors del meu imaginari. I això ho sento innat. Alhora que els meus pares sempre van construir un món per la meva germana i per mi amb estímuls artístics (literaris, visuals, de viatges…) i això fou un trampolí indiscutible per jugar a ser altres vides i altres persones.

Cap a on va el teu teatre?

Sento que el germen que es va plantar a la infantesa no ha canviat mai: fonamentar el teatre amb un bon material de discurs i literari i al mateix temps experimentar i jugar amb les potències pròpies de la representació: l’espai, el temps, el cos i la paraula. Aquest és el meu teatre des de sempre i la meva trajectòria com actriu i alhora creadora (directora) sempre combina aquestes essències.

Quins dramaturgs t’han influït més?

Diversos i amb identitat singular… destacaria Rodrigo García, Angélica Liddell, Juan Mayorga, les creacions col·lectives de la companyia “Animalario”, Bernard-Marie Koltès, Caryl Churchill i Federico García Lorca (en la seva vessant del surrealisme, el que ell anomenava “teatro imposible”).

Quin és el teu creador actual preferit i per què?

Certament hi ha uns quants també… però l’impacte de descobrir el joc de dispositiu audiovisual en directe, materials literaris i potència en l’escenificació fa que ara triï la Katie Mitchell. La vaig descobrir amb l’Elena Tarrats (còmplice artística de diverses batalles) a Berlin al 2013 (a la Schaubühne amb la dramatúrgia de “The Yellow Wallpaper” de la Charlotte Perkins) i l’he seguida fins que el Grec passat ens va visitar al Lliure amb la seva posada en escena “Ombra (parla Eurídice)” de l’Elfriede Jelinek. Em sembla una creadora i directora brutal…

A continuació, voldria fer-te unes preguntes concretes sobre Akelarre. Com li explicaries Akelarre a algú que no l’hagi vist?

Li diria que és un cabaret, entenent aquesta paraula com una performance de narrativa fragmentada i discontínua. És un espai de crítica i reflexió sobre el feminisme amb barreja de llenguatges (música en directe, text, teatre físic). I li suggeriria com a disparadors de curiositat les següents paraules que allà trobaria: humor negre, faula idiota i perversa, el kitsch, l’absurd, l’stand up comedy i l’esperit punk.

Per mi, un dels ingredients centrals de l’obra és la ironia. Té límits la ironia? Creus que sempre s’entén?

Per mi allò indispensable és no col·locar el públic en polèmica interna. Podem riure de moltes coses però que l’espectador tingui informació del per què, de les motivacions. I això implica no passar ratlles vermelles del respecte com a valor ètic i laic, i no caure en la banalitat simpàtica (caca-culo-pedo-pis). Té límits per mi a favor del missatge i com a repte. Gràcies a què té límits, constriccions creatives, podem destil·lar un missatge punyent.

No crec que es pugui dir qualsevol cosa abanderada sota el sentit de l’humor. Recordo la darrera campanya publicitària d’una marca d’embotits rient-se de les minories i col·lectius diversos i dels que ells anomenaven “los ofendiditos” i va crear molta polèmica per la seva “brotxa gorda”; polèmica i desacord que subscric.

Alhora també crec que és una arma potentíssima per remoure consciències i produir una catarsi. I dono valor a la provocació des de l’esperit més bufonesc.

Akelarre és una obra d’aparença dolça i divertida però amb verí a dins. Creus que es pot fer la mateixa crítica amb la comèdia que amb el drama?

El posicionament i sentit crític, la valentia d’entendre el teatre com un canal de reflexió i transformació; crec que beu i es troba en tots els gèneres. Tanmateix és cert que en la comèdia (de vegades no considerada amb tot el seu potencial i ampli espectre d’estils) hi ha una veu provocadora i sarcàstica que de manera intel·ligent és molt profunda. Aquest verí del que parles…

Akelarre critica un mal molt arrelat en la nostra societat. Quina funció creus que té el teatre davant de la injustícia, de la violència, de l’opressió?

Certament té el valor i potencial que cadascú li vulgui donar com a creador o col·lectiu. Jo poso per davant aquesta funció catàrtica del teatre sobre la societat per damunt de tot i això m’impulsa a crear en complicitat amb persones valentes i arriscades i plenes de talent; com ho són la Laura Pau, la Maria Cirici, la Laia Alsina (The Feliuettes) i el Gerard Sesé. I tot l’equip artístic de la peça (Mireia Giró, Xavier Morató, Cristina Clemente, Clàudia Cedó, Ariadna Cabiró, Arnau Tordera, Clara Peya, Anna Romaní i Maria Monseny) i del Teatre Maldà. El motor del risc, l’experimentació i la profunditat en el discurs. I aquest motor pot ser viable, sostenible com a producte i arribar a la gent.

Per tant tampoc crec que s’hagi de desmerèixer la qualitat d’un equip i d’un producte perquè es busqui la seva viabilitat comercial. Afortunadament, en la diversitat d’una cartellera podria haver espai per tot. Encara l’hem de potenciar més. Donar espai a l’experimentació perquè convisqui amb d’altres formes. I crec que tothom necessitem també produccions amb un espai més obert a l’entreteniment perquè és una vessant de l’art escènic necessària de viure també.

M’agradaria recuperar una pregunta que ja li vaig fer a la Lali Álvarez, directora de BARCELONA (contra la paret). L’antropòleg Pierre Bourdieu té una frase que diu: “Només es predica als que ja estan convertits”. Creus que és així en el cas d’Akelarre? És a dir, creus que el públic que ve a veure l’obra és majoritàriament el que ja té un posicionament afí?

“Akelarre” ens ha proporcionat, a través de quatre col·loquis, manifestacions a les xarxes i trobades esporàdiques després amb espectadors, una vivència molt rica i diferent en aquest aspecte. El públic assistent era molt heterogeni i també amb un equilibri entre dones i homes (entenent el gènere no com una codificació binària ni fonamentada en els genitals sinó com una expressió lliure de cada ésser). I això, diverses generacions i gèneres; ha creat un espai d’intercanvi no només en persones “ja convertides”.

Si bé és cert que la recerca de nous espais i nous públics és una tasca que hem de desenvolupar tots els agents del sector (teatres, companyies, creadors, públic, institucions educatives…) perquè necessitem arribar a col·lectius vulnerables que no poden o no se senten convidats al teatre; si bé tot això és una realitat, l’experiència d’Akelarre ha estat una petita illa de diversitat i això ho vivim tota la companyia com una experiència significativa.

Per últim, em podries avançar alguna cosa sobre els teus projectes futurs?

Mmmmm…. sí i tant! Sóc hiperactiva i afamada de projectes… Te’n detallo un de llarga durada: comencem ara com a laboratori de creació a la Sala Beckett amb el col·lectiu “As punk as possible” que començarà a desenvolupar materials per la creació fins a finals de 2019 i que prendrà forma durant el 2020; aquí hi estaré com a intèrpret i creadora escènica alhora. I de manera més immediata presentem aquest maig a Dau al Sec amb La Haus “Ibsen Afterpop. Un tribut a Hedda Gabler” (on porto la direcció escènica) que és una dramatúrgia d’Hedda Gabler amb una mirada personal sobre les relacions humanes i l’avorriment.