Limbo, m’he construït una disfressa que faci que m’assembli a un home

Limbo 
de Clara Peya, Ariadna Peya i Míriam Escurriola
amb Mariona Castillo, Tatiana Monells, Ariadna Peya i Clara Peya
Teatre Gaudí de Barcelona, del 4 al 28 de febrer

La companyia Les Impuxibles, formada per les germanes Clara Peya i Ariadna Peya, explora el maridatge entre música en directe, dansa i teatre.

Limbo és, en paraules de la companyia, la història d’un trànsit. Què passa quan t’identifiques amb un gènere que no és el que el teu cos determina? Partint d’aquí, acompanyarem al protagonista en el seu procés de… transformació? Seguirem a l’Albert, que abans era la Berta.

M’he dibuixat un mapa per quan surti de casa poder tornar ja que tots els senyals que em trobo em conviden a marxar. M’he construït una disfressa que faci que m’assembli a un home però al cap de poques hores ja vull tornar a ser una persona.
-Miguel Missé

Limbo es basa en les vivències de Miguel Missé i Pol Galofré, dos activistes trans que han aportat la seva història personal en relació amb el gènere i la transsexualitat.

Limbo s’estructura en un diàleg interior del protagonista l’Albert, que reflexiona sobre la seva decisió de passar per quiròfan per convertir-se biològicament en home. És un diàleg perquè parla i es debat amb la Berta, la dona que també duu a dins, que veu com es va quedant enrere a mesura que s’acosta el momnet de l’operació i que li planteja preguntes precises i fonamentals: necessita realment l’operació? Ja ha decidit com serà la seva sexualitat?

El procés de l’Albert (Mariona Castillo) va acompanyat per les seves dues ombres, dues ballarines que el complementen, l’acompanyen i d’alguna manera il·lustren cada un dels seus estats. És un recurs molt enceertat, que aconsegueix expressar estats o sensacions concretes amb el llenguatge abstracte de la dansa.

A destacar també el fil conductor musical de la Clara Peya, que va generant atmósferes canviants amb el piano, amb detalls electrónics i una magnífica peça de hip hop, cantada per ella mateixa, que posa de manifest el procés mental del protagonista.

Estem davant d’una obra de tesi, directa i sense embuts, que funciona precisament per la seva honestitat. A més té un gran component pedagògic, ja que introdueix l’espectador no només en el lèxic fonamental del món trans (com ara les operacions o els complements corporals imprescindibles pequè una dona adopti una imatge més masculina), sinó en les implicacions emocionals i psicològiques del procés: els interrogants que es plantegen, què se sent, quin camí cal seguir i, en definitiva, la relació entre el trans i la societat.

En definitiva, un discurs molt necessari per donar visibilitat a un col·lectiu que necessita normalització i acceptació. I executat de manera fluida, dinàmica i impecable, amb ritme i molta intensitat.