Lali Álvarez: la lluita per la memòria

Avui tenim l’immens plaer de presentar-vos una gran creadora, una dramaturga i creadora que fa un teatre emmirallat en la realitat cotnemporània.

Amb tots vosaltres, Lali Álvarez. Si seguiu l’escena teatral catalana, segurament us soni l’èxit del seu anterior muntatge, l’imprescindible Ragazzo. Ara està fent temporada a l’Antic Teatre amb BARCELONA: contra la paret. Teniu tot el mes de desembre per anar-la a veure. No hi falteu!

La Lali s’ha sotmès a la nostra entrevistaca, que comença amb les quatre preguntes que sempre fem als creadors.

Per què teatre?

 I… per què no? (riu) No, seriosament. Ni jo mateixa ho entenc de vegades, perquè… no m’agrada el teatre! (riu) Vull dir que, tantes vegades m’avorreix veure teatre. Però fer-lo, no. Fer-lo m’agrada. És una de les meves maneres de seguir jugant. Escriure és difícil i segons el tema es fa dur, perquè t’hi submergeixes i se t’enduu, i assajar és un repte de vegades desesperant, quan no trobes les solucions, quan t’encalles… Però: teatre, sí, perquè teatre vol dir persones davant de persones, comunicant-se. Durant tot el procés, des de que escrius la primera paraula, quan amb l’equip decidiu com serà tot plegat, fins quan el públic xerra a la sortida de l’espectacle. Persones davant de persones, observant-se les unes a les altres, i comunicant-se. I això sí, per molt que costi, val totes les penes.

Cap a on va el teu teatre?

Cap a fora del teatre. És veritat que se’m coneix per Ragazzo, que és una peça convencional, on hi ha un text tancat, un actor, i uns espectadors que s’ho miren gairebé des de la penombra, però em tira el carrer, em tiren els espais no convencionals. “El meu teatre” em sona molt gran, les “coses teatrals” en les que penso van cap a buscar quines altres relacions hi pot haver entre a realitat i la ficció, a buscar el lloc on es difumina aquesta barrera, i a posar al centre del focus aquells personatges que no acostumen a tenir un lloc en la representació simbòlica. Cap a qüestionar-me allò que em fa sentir incòmoda com a ésser pertanyent a una societat, i a indagar-hi. I cap a compartir la reflexió sobre temes que parlen de nosaltres com a individus i també com a societat. A pensar en les relacions entre ciutadania i poder. Però qui sap? No sé… Pot anar cap a qualsevol banda, no vull tampoc cenyir-me a una línia que m’obligui a respondre a una demanda determinada. M’agradaria que la imaginació entri en joc, i poder fer projectes de diferents tipus.

Quins dramaturgs t’han influït més?

En la meva manera d’escriure crec que m’influeixen moltes coses, potser no tant uns dramaturgs en concret, sinó maneres de fer teatre que m’han tocat com a espectadora, però també alguns escriptors de narrativa, poetes… M’influeix molt la música que escolto, i algunes pelis, i la gent amb qui hauré de treballar, o el lloc per on està pensat per a ser compartit cada projecte. M’influeix tot, sóc molt influenciable (riu). Des de Cortázar a la Need Company, des de Linton Kwesi Johnson a Veronese, des de saber que aquest actor o aquella actriu interpretaran el que escrigui a haver estat en una mani determinada i haver vist amb els meus ulls algunes actuacions policials, des d’una conversa de bar a una mirada concreta d’algú amb qui m’he creuat pel carrer, des de Kamchàtka a la NTGent… L’Agnés Mateus, Bob Marley, Metromuster, Vania en la Calle 42… M’influencia tot.

Quin és el teu creador actual preferit i per què?

Impossible respondre. Pasapalabra.

Després d’aquest breu interrogatori, hem parlat en profunditat sobre BARCELONA: contra la paret.

Com li explicaries BARCELONA (contra la paret) a algú que no l’hagi vist?

A algú que no l’hagi vist li diria: vine! Hem muntat una festa per parlar de la nostra ciutat, per donar-li un lloc a la memòria, perquè la lluita per la llibertat és també la lluita per la memòria, i et regalarem una birra, i les entrades són molt barates, i la companyia ho dóna tot. Vine! Després en parlem.

Un element molt interessant de l’obra és aquesta posada en escena tan lliure, que aconsegueix ser molt fresca tot i estar codificada. Com va sorgir la idea d’evitar el format tradicional de públic vs. escenari? 

Com parlàvem abans, és la recerca de la relació entre realitat i ficció. Parlar de coses que han passat a la nostra ciutat, ara mateix, o fa molt poc, i que encara tenen conseqüències, em semblava que no es podia fer d’una altra manera que estan tots, públic i companyia, al mateix pla. La versemblança era important per apropar les històries, i no deixar que ho sentim com una cosa allunyada. A vegades m’imagino discussions pujades de to amb Brecht sobre el distanciament. Segur que em faria canviar d’opinió, però com que no puc citar-me amb ell… jo tiro milles.

BARCELONA (contra la paret) és una obra de teatre documental. Quins són els referents en aquesta direcció?

Per a BARCELONA (contra la paret), l’ètica i l’estètica de Metromuster, sens dubte. Ara, amb HuiBasa, la nova companyia amb qui som artistes residents a la Nau Ivanow, amb en Pau Matas i en David Teixidó, estem fent una recerca sobre teatre i documental, per un futur espectacle entorn del concepte del “privilegi”, i hem entrevistat a molta gent, i hem vist molt de documental audiovisual. Crec que en l’audiovisual el llenguatge documental és molt clar i s’han explorat moltes possibilitats. En teatre ens queda molt per recórrer en aquest camp. Està tot per fer.

BARCELONA (contra la paret) és una obra escrita a partir de casos concrets, però que retrata un comportament aparentment bastant arrelat. Quina funció creus que té el teatre davant del gegant del sistema?

Més enllà de ser una àgora, no sé si tenim gaire a fer… Si penso en el sistema com aquest “gegant” del que parles, la influència del teatre és més que minúscula. Tenim la funció de granet de sorra. Però jo no em plantejo tant la funció que hem de tenir com la necessitat de fer-ho que tenim. No sabem mirar cap una altra banda davant la injustícia.

Bertolt Brecht deia que “l’art no és un mirall per reflectir la realitat sinó un martell per donar-li forma”, i tractava de conscienciar l’espectador sobre la necessitat de transformar la societat. Creus que aquesta tradició segueix viva?

Si, crec que segueix viva. I a mi, com a espectadora, em passa en alguns casos, comptats, que davant de peces artístiques em sento martellejada. Si alguna cosa em transforma, ja està transformant la societat. Penso que tots els artistes volem d’alguna manera fer sentir, i fent sentir, transformar alguna cosa. Una altra cosa és que ho aconseguim…

L’antropòleg Pierre Bourdieu té una frase que diu: “Només es predica als que ja estan convertits”. Creus que és així en el cas de BARCELONA (contra la paret)? És a dir, creus que el públic que ve a veure l’obra és majoritàriament el que ja té un posicionament afí? 

Pot ser. Això té a veure amb quins escenaris se’ns obren per a mostrar-la. Per això m’agrada fer-la al carrer, perquè al carrer no hi ha filtre. El teatre de carrer té la capacitat de fer-se present en mig de la realitat. És clar que a dins d’una sala algú ha de decidir venir-te a veure. Però… en tot cas, com que jo no sento que estiguem predicant, ni que calgui tenir una ideologia determinada per a que l’obra et toqui, perquè intentem no fer un manifest, parlem de persones que han patit, per tant, no es tracta de complaure a qui pensa similar, sinó de compartir uns fets que han passat i observar com ens afecten. Sé del cert que l’obra l’han vist i gaudit persones amb posicionaments i pràctiques molt diferents de les meves o les de la companyia.

L’obra tracta temes molt delicats. En algun moment has tingut por de les possibles represàlies de ficar el dit a la llaga?

No. De vegades, en broma, ho comentem, perquè és molt fàcil, avui en dia, ho veiem amb els twitteros, amb els raperos, amb els titiriteros, que se t’acusi de ves a saber què, però en tot cas, nosaltres parlem de coses que han estat provades en judici, que han aparegut a la premsa, que si rasques una mica ja ho han dit altres abans. I la por no pot ser un fre. Mai. Si penses que el que dius és just i cal ser dit.