Burnt Toast, o la poètica de la sang, la família i l’absurd

Aquest cap de setmana hem passat pel Teatre Lliure per veure una de les propostes del cicle Katharsis, que com sempre combina artistes nacionals i internacionals, alguns de consagrats i d’altres que comencen. En el seu conjunt, es tracta de propostes que tracten de posar en dubte el pensament hegemònic, les convencions establertes i especialment els dogmatismes envers les arts escèniques.

Més concretament, vam decidir-nos per Burnt Toast (2020), de la companyia de teatre noruega Susie Wang. Es tracta de la tercera peça de la trilogia sobre la natura humana formada per The Hum (2017) i Mummy Brown (2018). La companyia va ser formada el 2017 per l’escriptora i directora Trine Falch, el compositor Martin Langlie, l’actriu Mona Solhaug i l’escenògraf Bo Krister Wallström. Havent treballat en un camp conceptual de les arts escèniques durant molts anys, abraçant l’autenticitat i la realitat, van anar tenint cada vegada més curiositat envers el teatre no real i en com Susie Wang fa ara el teatre amb personatges i trames dramàtiques.

Si dic que feia temps que no veia una obra de teatre que em sorprengués tant, em quedo curt.

Quan vaig sortir de la sala, amb el cos dominat per una barreja entre diversió i estupor, em van venir al cap tres referents immediatament: David Lynch, David Cronenberg i Samuel Beckett. No em sembla un mal còctel per definir una peça de teatre.

David Lynch per l’escenografia i per l’histrionisme dels actors a Twin Peaks. David Cronenberg pels efectes especials i la dimensió de cine de terror. I Samuel Beckett per la pàtina de teatre de l’absurd i per una atmosfera entre nihilista i còmica.

Ens trobem al Sud dels Estats Units. L’escenografia ens transporta al vestíbul d’un hotel dominat pel color vermell, on una recepcionista d’allò més eficient (la Betty) rep un client reservat i educat (el Danny), que sorprèn per dur un maletí encadenat al canell. A la mateixa recepció, el Danny coneix a una altra clienta de l’hotel (la Violet), que dona el pit a la seva filla. El Danny i la Violet no triguen a entaular una conversa, i de seguida es troben units per un vincle impossible.

Després d’aquesta introducció costumista, comencem a fer-nos preguntes (què hi duu al maletí? què hi fa aquí la Violet?) i comencen a aparèixer petites fiblades de surrealisme. En Danny li fa a la Violet una pregunta bastant sorprenent. Poc després, comença a parlar de la seva particular dieta.

La sensació d’estranyament va creixent progressivament, fins que es produeix un accident, augmenta la tensió i comença a aparèixer sang a dojo. Enrere queda ja el costumisme i la normalitat. Som en un món oníric, entre el somni i el malson.

Entre la incomoditat i els esclafits de riure, els espectadors presencien una successió d’esdeveniments que segurament no havien vist mai, i potser fins i tot que preferirien no haver vist. Però estan allà, i segueixen les singulars vivències del Danny, la Violet i la Betty fins al final. Un final totalment abstracte dominat per la poètica i l’absurd, que et deixa amb un somriure i amb una bona col·lecció d’interrogants.

En definitiva, una obra única i inclassificable que combina magistralment humor, surrealisme i gore, de la mà d’una companyia a la qual caldrà seguir la pista.