Neguit permanent

A Tsitsi Dangarembga la vaig conèixer gràcies al premi Veu Lliure del Pen català. La història que explicava en una entrevista que li van fer a la televisió em va interessar tant que vaig decidir llegir-me el llibre del qual parlava immediatament. Aquest llibre és Neguit Permanent i està publicat per l’editorial L’Agulla Daurada en català.

Tsitsi Dangarembga va néixer a Mutoko, Rhodèsia, actualment Zimbàbue, el 1959. A part d’escriptora, també és cineasta i activista. Reconeguda referent del feminisme, des dels seus llibres ha mostrat la realitat social del seu país i d’Àfrica en general sobretot des del punt de vista de la dona. Neguit permanent és la primera part de la seva trilogia semiautobiogràfica. En aquest primer llibre coneixem a la Tambudzai, una camperola de tretze anys que vol estudiar per tenir un futur millor, però s’enfronta a la realitat de ser dona a un país a on es prioritza l’educació dels fills mascles.

Neguit permanent és la sensació d’una jove que sobre la seva esquena porta el pes de la tradició familiar patriarcal i l’imperialisme colonial que ho esquitxa tot. És una càrrega molt feixuga que gairebé no la deixa respirar. Ella només vol aprendre i tenir un futur millor lluny de la brutícia i la pobresa de casa seva. La Tambu és noia que vol ser independent, però que viu lligada a una família i unes obligacions que la col·loquen en una posició moltes vegades asfixiant a on en poques ocasions pot decidir per ella mateixa.

La Tambudzai inicia el seu camí cap a l’autodescobriment explorant el seu passat familiar, les relacions que s’estableixen entre totes les persones de la seva família i les obligacions que es creen entre elles. Ella bascula al mig, com pot, per sobreviure i créixer com a persona independent més enllà d’un futur que els seus pares i el seu tiet, cap de la família sembla que ja han decidit. Un futur que la pot deixar al camp treballant la terra i tenint els fills d’un home que marcarà un futur en el qual ella sembla que no té res a dir.

Tot i això, la Tambudzai trobarà el seu camí propi. Des de la casa pairal a l’escola de la missió. Un camí difícil en el qual serà espectadora de molts canvis. En aquest periple espacial i personal, la Tambu veurà també com canvia el seu país. Com la tradició xoca contra la modernització europea que ve a “civilitzar als salvatges”.

Estic desitjant continuar aquest camí amb la Tambudzai i descobrir cap a on ens portarà en els dos llibres restants. La prosa de Dangarembga t’atrapa, gràcies a ella coneixem el que li passa i el que pensa la seva protagonista, els seus neguits i les seves emocions, però també coneixem un país i com evoluciona, com s’enfronta a aquests reptes, com intenta independitzar-se i continuar un camí sense un colonitzador al darrere que li digui el que ha de fer, com la Tambu, Zimbàbue està també trobant el seu propi camí.