Wakhan i Kefiristan: apunts d’un viatge a Tadjikistan Part 3

Déu i el Diable a la terra de ningú

Per fàcils i ràpids que resultin, els tràmits de frontera sempre m’han atabalat. La veritat és que no he patit mai cap ensurt a una duana, tret de l’arribada al Prat en què un Guàrdia Civil m’interrogà a la tornada de l’Índia del contingut de les bosses de te que duia com a obsequi. Recordo la ràpida entrada a la Xina, fora pel Khunjerab Pass o per Hong Kong, l’eficaç burocràcia iraniana després d’una caòtica sortida de Turquia i la duplicada sortida de Laos on els soldats que estaven dinant es negaren inicialment a segellar el passaport, procediment no acceptat des de la part tailandesa. Però en realitat mai no havia tingut cap problema real.

Tot i així, la visió d’un militar o un policia (en qualsevol cas, un personatge armat) que em requereix el passaport em resulta neguitejant. Al llarg del corredor de Wakhan prime, a la Pamir Highway més tard, havien estat nombrosos els controls que havíem passat. De fet en aquest viatge (un punt massa turístic però condicionat per la nul·litat absoluta del coneixement de l’idioma local o del rus com a lingua franca), havia cedit la meva responsabilitat a Musa, el xofer amb nacionalitat tasjika que, parlant rus i kirguís, podia negociar el procés. De fet així havia estat, doncs havíem travessat tots els controls sense problemes aparents. Però, finalment, la nostra ruta ens portava cap a un altre país i aquest pas semblava que havia de ser més complex.

 

 

El vehicle es va aturar a la primera caserna. Després d’estar una estona dins, el xofer va tornar somrient amb els papers.

-One – va dir

-…?

-Three controls. One is ok… Now, second control.

 

Va arrencar el vehicle, el va desplaçar uns pocs metres i va tornar a sortir. Tornava en un minut. Va repetir la fórmula.

-Two

-…And three?

-Now three – va respondre, somrient satisfet.

Es va aturar uns cinquanta metres més endavant, davant un altre edifici, on uns militars en uniforme de camuflatge sostenien uns pics i pales. Un sergent els mirava de reüll mentre bromejava amb els ocupants d’un altre vehicle. Lluïa el sol però el vent era molt gelat i semblava que queien flocs de neu, tot i que no sabria dir d’on. Potser directament dels pics de 7000 metres que estaven a banda i banda. Vaig decidir fer com sempre i seguir dins del jeep.

El xofer va esperar davant la porta de la construcció. Li van indicar d’entrar. Va estar-s’hi una bona estona. Finalment va sortir acompanyat de dos militars. Un va marxar mentre ell esperava amb l’altre. No somreien. Tampoc no va dirigir la mirada cap el jeep. Finalment un altre militar, un oficial, va arribar, uns papers a la mà i una tovallola sobre l’espatlla. Van estar una bona estona discutint i passant-se els nostres passaports de la mà d’un a la de l’altre. Vaig decidir baixar. Es van dirigir a mi en rus però vaig entendre el problema.

____________________

L’arribada a Tajikistan es produeix a hores intempestives. Potser sigui degut a motius econòmics i sigui menys costós per les aerolínies sortir de nit d’Istanbul i arribar a l’Àsia Central cap a les 3 però succeeix a Kirguizistan o Uzbekistan de la mateixa manera. El vol va aterrar a la vora de Dushanbe a quarts de tres i la cua del visat va allargar-se més d’una hora.

 

Per obtenir el visat hi havia dues opcions. Trametre el passaport a una ambaixada tadjika (Berlín o Brussel·les, les més properes) o sol·licitar-lo on line adjuntant una carta d’invitació d’una agència de viatges o una organització local. Així ho vam fer, especificant que pel recorregut a fer ens calia un visat de doble entrada, la primera a l’aeroport, la segona per tornar de Kirguizistan cap a Tadjikistan. Un cop a l’aeroport vam descobrir que no havíem de posar-nos encara a la cua dels controls sinó que el visat se’ns era facilitat a un altre despatx. Era un espai peculiar, dividit entre una gran taula de reunions amb els seus corresponents seients (de cuir i força còmodes) on s’esperava, mirant de reüll, que els funcionaris que ocupaven les dues taules restants de l’habitació fessin el corresponent procediment. Un d’ells, el més jove, es limitava a comprovar els noms dels viatgers, els seus passaports i la referència dels visats sol·licitats pels passatgers que arribaven en cada vol, deixant el document en una pila. L’altra, el superior, vestit amb americana i corbata occidentals, recollia per ordre de la pila (aparentment) els passaports per procedir a visar-los segons sol·licitat. La seva feina es complicava per dos motius. D’una banda el seu interès a establir conversa amb les holandeses arribades amb una missió de Nacions Unides, comentant els-hi que ell coneixia La Haia i altres indrets del país, la qual cosa li va ocupar bona part d’aquella matinada de feina. D’altra banda, i de manera molt menys controlada per ell, les contínues interrupcions que patia per part dels xofers o agents de viatges que treien el cap i cridaven (a ell mateix o als seus clients) per una finestra oberta per darrere del seu clatell. Tot i les seves queixes no semblava decidit a tancar aquell cordó umbilical que vinculava els nous vinguts amb els seus referents. Les demandes i precs perquè complimentes el visat d’alguns turistes abans que d’altres o les indicacions creuades entre aquests i els seus xofers per saber com complimentar els papers o quins documents calia lliurar semblaven materialitzar-se volant per sobre del cap del funcionari i anaven, periòdicament, interrompent la seva feina.

Vam estar en tan peculiar situació durant 40 llargs minuts, afortunadament ben asseguts als seients que havíem conquerit. Tot i així teníem la impressió que durant el trajecte a la pila de passaports els nostres documents eren avançats per altres. Quan va ser el nostre torn, va imprimir un segell i el va col·locar sobre el full dels passaports. Li vaig recordar que havia de ser de doble entrada. Em va mirar fit a fit.

• Per què ho voleu així?- va dir en un bon anglès.
• Pe fer l’itinerari com vam sol·licitar, sortint cap a Osh i tornant per Khojand.
• I ho voleu fer en 12 dies?
• Segons l’agència es pot fer… pensem que sí.
• Si així ho voleu, sia!

 

I va acabar el procediment, signant sobre els passaports. Vam comprovar la presència del número 2  i vam marxar amb ganes de ficar-nos aviat a un llit i de no haver de repetir més tràmits burocràtics com aquell. Encara hauríem d’esperar 15 minuts més per passar la frontera. El sol era ben alt quan ens deixàvem caure sobre un matalàs.

 

 

____________________

 

L’oficial va dirigir-se a mi dient que el visat no era vàlid. Vaig insistir. Era fet a l’aeroport, tal com havíem sol·licitat. Em va assenyalar la xifra. Va dir one entry. Jo li vaig senyalar el 2. Not one, two entry… Em vaig perdre per uns moments però aviat ho vaig comprendre. El número 2 era escrit en bolígraf sobre el visat amb el seu text imprès per ordinador. Ell deia que qualsevol podia haver escrit allò, jo, el xofer, la mateixa agència…. Vaig tractar de dir-li que entenia el seu argument però que era el funcionari de l’aeroport qui ho havia fet i que m’era impossible saber si era correcte o no escriure-ho en bolígraf… En algun moment em va semblar que deia que als arxius informàtics constàvem com una entrada…

 

Vaig quedar desconcertat. La ruta se’ns anava en orris. No podríem veure el nord oest del país ni la part kirguissa de la Vall de Fergana… Podria reorganitzar un retorn, sense que ens carreguessin un preu superior, em vaig replantejar, per la Pamir Highway?… Una nova paraula del militar va tallar el meu fil de pensament…

 

• …Deported…
• Deported?
• Yes, to Kirgizstan, out, deported.

 

Vaig mirar-me el xofer. Que s’empatollava aquell paio? En Musa va mirar d’aclarir-ho. Semblava que en el punt 1 o el punt 2 havien fet els tràmits correctament i el passaport ja tenia la sortida segellada per tant no podíem quedar-nos en el país però no podíem tornar a entrar perquè ell considerava que sols teníem visat d’una entrada. Si feia els ulls grossos i ens deixava tornar enrere, el primer control que trobéssim iniciaria els tràmits de deportació (no sé a quin país). Vaig mirar a Musa.

 

• What are we going to do?
• Go to Kirgizstan, no problem

No em va contagiar el seu optimisme. Menys quan va seguir parlant amb el militar i van entrar de nou a l’edifici. Vaig espavilar-me a buscar els originals de les sol·licituds de visat i la carta d’invitació. No em van permetre el pas a l’interior. Els vaig fer arribar a traves d’un soldat. Poc més tard sortien somrient. L’oficial va dir que mostrant allò no hauríem de tenir problemes per tornar a entrar al país i que seguíssim el camí. Finalment vam pujar al vehicle.

• So, Musa, what are we going to do?
• Go to Kirgizstan, to Osh and after tomorrrow again Tajikistan.
• No problem?
• No, inch Allah.

Vaig pensar que calia fe per creure que no hi hauria problemes. Li vaig explicar que al nostre idioma inch Allah esdevenia “ojalà” i que això es limitava a significar “potser”… Ell em va indicar que estigués tranquil. Però no podia deixar de recordar la sala dels visats i l’actitud i control del funcionari sobre què feia… No podia estar tranquil.

A l’hotel d’Osh vam tenir una trobada interessant amb una parella escandinava – catalana que venien des d’Iran, havent travessat Turkmenistan, Uzbekistan i Tadjikistan amb diferents vehicles. Més enllà de les anècdotes divertides i les referències viatgeres que vam intercanviar, en aquell moment em va cridar l’atenció un comentari específic. A molts controls els diferents xofers havien passat diners als policies. En aquell moment em vaig preguntar, innocentment, si a Tadjikistan funcionaven igual que a Turkmenistan i Uzbekistan. I, si tal vegada el militar de fronteres havia demanat més.

______________________

 

Vam arribar a la següent frontera, per tornar a Tadjikistan. Estava inerme al meu seient, però no més tranquil, malgrat l’absoluta indiferència de Musa pel tràmit que havíem de fer. M’havia repetit un parell de cops que no hi hauria problema i em va donar a entendre que havia resat per la ruta i pels tràmits a realitzar. Jo em preguntava què pesaria si no podíem entrar, considerant que el nostre vol sortia en 48 hores d’un aeroport on no podíem arribar legalment. En sortir de Kirguizistan ens van fer baixar del vehicle i ens preguntaren si disposàvem de visat d’entrada per Tadjikistan. Vam respondre que sí. No van dir més i ens van deixar sortir.

 

Vam aturar-nos a la frontera tadjika. Ens van recollir els passaports i ens van fer baixar, tot i que va ser Musa qui, un cop més, es va dirigir als controls. Un capità vestit de camuflatge i un altre personatge, en roba civil, van recollir els documents. Aquest va mirar-los pàgina per pàgina, assegut al tronc tallat d’un arbre. Va discutir amb Musa i també amb el militar. Aquests dos es miraren un a l’altre. El militar ens va indicar que ens asseguéssim. Aviat estàvem parlant del Barça (com arreu, de fet) mentre els passaports seguien a les mans de l’altre individu. Finalment tots tres van entrar a la caserna. Una mica més tard el capità va sortir. Vaig veure el problema que ens queia a sobre. Em vaig girar cap a ell, per preguntar-li, en anglès, quin era el problema però es va avançar.

-Now they sign document and in a minute you go.

No vaig entendre res però vaig respirar alleujat. En un minut Musa sortia amb els passaports indicant que podíem seguir. Crec que vam encaixar mans amb la meitat del regiment, abans de pujar al cotxe. Els devia sorprendre aquell atac de “polidesse”. Després vaig preguntar a Musa.

-So no problema for visa?

• No, visa right, two entries
• But other man in other border…
• He crazy man. Two entries visa, visa good.
• So, what now? Why this man, the one sitting, looked so much at the passports?
• Also crazy. He thought first exit was Airport stamp and second exit stamp. He didn’t know. I told you imch’allah no problem.

 

L’inch Allah va ressonar molta estona a meu cap. Vaig pensar que jo era massa incrèdul i em mancava fe. I també vaig pensar quina sort d’haver tingut a mà els originals de les sol·licituds… Però després vaig pensar en el comentari sobre el visat d’una entrada fet amb ordinador, que tanta estupidesa és possible però no probable i que tots els acords, havien tingut lloc no sols en llengua estranya per mi, però lluny de la mirada pròpia i dels soldats… Potser no hi havia tanta diferència en els “tràmits” entre Tadkikistan i altres països, sols una discreció major.

 

Mai sabré si vam comptar amb l’ajut de Déu o del Diable. Però, ja ho diu la pel·lícula, El diable, probablement.

 

Wakhan. Kefiristan

El món és així. Pots estar vivint tranquil·lament a casa teva i un dia et trobes que els pares, els fills o els cosins de la casa del costat, de sobte, viuen a un altre país. Per internet corre la foto d’un hotel amb llit la capçalera del qual és a un país i els peus a un altre. Les històries dels murs de Berlín, Xipre o Palestina són ben conegudes… A Tadjikistan, vora de 1890, russos i anglesos van delimitar una frontera que va partir en dos un territori històric.

El riu Penj és el principal afluent del riu més important de Centre Àsia, l’Amu Dària, l’Oxus de l’antiguitat. Seguint el seu curs superior, durant uns centenars de kilòmetres, està el corredor de Wakhan… Era una de les vies principals de la Ruta de la Seda permetent el pas de mercaders i caravanes a la vora del riu, des de la zona d’influència (o domini, segons els segles) persa cap el Xinjiang xinès. Va ser, de fet, la ruta de pas de Marco Polo cap e a l’imperi d’Orient. Enclavat entre l’Hindu Kush a l’Est i els Pamirs a l’Oest, la vall (o les valls de Wakhan) inclou un grup de poblacions nascudes a la vora dels afluents del riu, àrees fèrtils al mig d’un terreny àrid i difícil. Allà tenien una civilització, llengua i cultura pròpies, fruit tant dels habitants originaris com dels múltiples i successius imperis i invasors que s’hi van establir. Molt simptomàticament, la religió predominant a la vall de Wakhan a l’actualitat no és l’islamisme sunnita sinó el xiisme ismaïlita, una fórmula molt basada en la interrelació social, en l’àmbit local, i que busca l’oració i la meditació en espais propis, sense que es plantegi la construcció de mesquites, que s’expandeix per aquesta part del país, per Afganistan i Pakistan i la part més propera de Xina i que, actualment, representa una de les màximes entrades d’ajuts exteriors per infraestructures i educació.

Va ser aquest espai que va ser dividit pel tractat europeu del Gran Joc amb la intenció de separar els territoris rus i britànic. La delimitació de les fronteres de l’Afganistan, decidit aquest cop pels anglesos, van segellar la partició. Fa doncs més d’un segle que Wakhan té una part tadjika i una part afgana, amb poblacions dividides i duplicades a banda i banda del riu, poblacions i famílies que mantenen intermitents llaços mitjançant el mercadeig, celebrat de vegades a illes al mig del riu, en terra de ningú, com succeeix amb el mercat de dissabtes de Ishkasim.

 

 

Viatjar per Wakhan és trepitjar un territori com s’ha fet molts altres cops a la Història, revivint mons perduts a l’obscuritat dels temps. Permet també la inevitable comparació entre les dues vores. No és que la vora tadjika pugui lluir grans recursos però el volum de tràfic de 4×4 contrasta amb les petites caravanes d’ases i l’ocasional motocicleta que circulen per la carretera bessona de la vora afgana. En aquest sentit, no deixa de cridar l’atenció a tot el país el culte als vehicles. Siguin obtinguts de negocis onerosos legals (els taxistes cobren 70 centaus de dòlar per kilòmetre per passatger i cal negociar dur encara que comparteixis el vehicle perquè redueixin aquesta xifra) o il·legals (tot el curs del Penj alterna trams de gran fúria amb ràpids amb zones tranquil·les que permeten el contraban d’heroïna amb molta facilitat), els conductors tadjiks mimen, netegen i abrillanten els seus vehicles, per presumir d’ells davant de turistes, vilatans o altres xofers. Si a Dushanbe o Khojand hi ha qui fa carreres o trompos a les cantonades, al corredor de Wakhan, els orgullosos conductors netegen diàriament el jeep encara que l’estat de la ruta asseguri una capa de fang pel recorregut de l’endemà.

 

 

La visita del corredor permet també comparar l’evolució d’un urbanisme rural a la banda ex-soviètica. La típica casa wakhani o pamiri consta d’un corredor i l’habitació principal, aquesta dividida en nivells i àrees específiques per ser habitades segons l’edat o reservades per convidats. Aquestes són estructurades per plataformes i per cinc pilars, metàfores de Mahoma, Fàtima, Hussein, Hassan i Alí, sota una lluerna central de diversos nivells i quatre bandes, al·legoria al seu torn dels elements considerats per la religió més antiga, el zoroastrisme, cel, terra, aigua i foc. A la vora tadjika aquestes construccions pateixen alteracions i deformitats, començant per un sostre de planxa que tapa la lluerna o per l’afegit d’algun pis superior i continuant per l’annex de diverses estructures. A la banda afgana, com a mínim, de l’exterior l’aspecte es manté immutable, amb construccions tant senzilles com belles, situades al mig dels horts, i esglaonades al pendent de la muntanya, estimulant la curiositat del viatger i incentivant el desig de travessar el riu per saber més.

 

I, finalment, la visita de Wakhan permet, també, imaginar-nos que som al Kefiristan. Tot i que aquesta zona mítica de l’Afganistan, habitada per kefirs (no creients i considerats d’origen ètnic específic) està vora de Nuristan, també fent frontera amb Pakistan, molt més al sud, la descripció que Kipling (o, més concretament, John Huston a la seva versió fílmica) dona del trajecte des de l’Índia (més enllà del Khyber Pass, travessats els rius, les planures ardents i les valls d’Afganistan i a l’altra banda de l’Hindu Kush) i del país en si, una vall amb punt fèrtil a la vora d’un riu, ens permet somniar que hem arribat al Kefiristan i esdevindrem reis d’aquest regne remot.

 

 

Una explicació (innecessària?)

Per què anar a Tadjikistan? Què hi cerquem allà?

 

Potser tot començà quan uns pares intrèpids em portaven a ronda pel pre Pirineu en Seat 600. O, quan anàvem en un Renault 4 L (L de luxe o de llaunes) que el va substituir i ens aventuràvem explorant les rutes altes de la Cerdanya amb totes i cadascuna de les corresponents esglésies i ermites, en una època en què l’esquí no era a l’abast de molts, el nostre 4L pujava per camins nevats per permetre que juguéssim a Indiana Jones quan aquest personatge encara no existia.

Però potser no hauria hagut prou amb això per incitar-me, induir-me, abduir-me al viatge. Possiblement fossin necessàries les Aventures de Tintin i El Capitan Trueno per injectar-me el germen del viatge. I sense cap mena de dubte el cinema va revifar la infecció.

Nogensmenys Tintin, Trueno i els clàssics del cinema d’aventures em duien a la India (Gunga Din, Tres lanceros bengalíes), a Alaska i les terres del Nord (El mundo en sus manos) o el Sahara (Beau Geste). Sols una pel·lícula es va capbussar a l’Àsia Central, L’home que fou rei (The man who would be king, 1975), història èpica i sarcàstica de dos truans que cerquen fortuna i glòria al Kefiristan. Durant any vaig resistir-me a creure que era una invenció de Kipling, autor del conte en què es basava la pel·lícula. Finalment m’he pogut demostrar a mi mateix que el Kefiristan existeix si volem ser reis.

 

Fotos: Antoni Peris i Grao