Sitges 2013, el festival desmesurat
Dues setmanes després de la cloenda del Festival de cinema de Sitges arriba el moment en que es pot fer un balanç equilibrat, lluny del brogit visual i emocional, positiu o negatiu, i abans que l’enyorament ens afecti massa. La sensació inicial era que el nivell es mantenia per l’excel•lència d’algunes cintes però hores d’ara tinc la sensació que havia prou cintes interessants però que estaven massa amagades. Penso que seria necessari comentar alguns aspectes (d’altres com de The colony o Mala, més val no dir ni piu) i m’he permès fer una agrupació tan arbitrària com pràctica per aquest objectiu.
1.- La maledicció de la Bruja de Blair o el found footage que mai hauria hagut de trobar-se. Arrel d’aquella obra fundacional d’un nou gènere, càmera en mà (digital, of course) i document dels protagonistes trobat per altres, van sortir grans obres del gènere com REC o Monstruoso. Però cada any segueixen apareguent pel•lícules similars que són, bàsicament, innecessàries o directament evitables. Ja coneixem la dinàmica, ja sabem que el protagonista morirà al final, aixafat, devorat o ofegat. Si bé The sacrament de Ti West tancava el festival amb dignitat, amb la coartada de ser filmada per un grup de reporters, formaven part del grup anterior la correcta Europa report, la rutinària The jungle, Frankenstein’s army (tan disparatada!, què bona hauria estat amb un toc d’humor) i alguna altra. Es un gènere que s’apropia del concepte de flash back doncs la cinta acostuma a ser precisament una mena de record global i que ara sembla tenir més possibilitats de continuació en poder–se elaborar amb smartphone (però sense altres mèrits o originalitat afegides), com Hooked up va demostrar… Aquesta amenaça si que és horror.
2. Durant uns quants anys la qualitat provenia del cine asiàtic. Sembla que, en un moviment pendular, ara siguem a l’altre extrem. Per suposat no vaig poder assistir a totes les presentacions i no puc valorar les obres de Sion Sono però Miike segueix en la seva línia de violència més gratuïta del que sembla, Johnnie To ens va dur un Detectiu cec amb massa tocs de comèdia blanca i tova (mea culpa, vaig perdre’m Drug wars, l’altra obra del hongkonès), Brillante Mendoza es va perdre en una Possessió que era a l’hora una història fantàstica i una crítica als media, tot a mig camí d’enlloc. Park Hoon – Jung, guionista de I saw the devil debutà amb New World, una solvent peli de gàngsters però que feia patir una sensació molesta de dejà vu (a cavall de Coppola, Kitano i To, per que ho entengueu). I, pel que fa a Kiyoshi Kurosawa, Real era un interessant thriller fantàstic que derivava dissortadament en una mena de Abre los ojos – Cierra los ojos – Abre los ojos… Afortunadament, hi ha marge per l’esperança. Lee Don Ku debutà amb Fatal, una obra sobre la culpa que alterna el drama i la comèdia amb molt d’encert; a veure el que aquest director segueix amb la força i habilitat que ha demostrat. Per sobre de tots, Miyazaki, anunciant la jubilació, s’acomiada amb un anime adult i per adults, serè, un punt elegíac, sobre l’enginyer que va crear el Mitsubishi Zero. El mestre no escatima esforços en escenes de masses, rurals i urbanes, que enguany inclouen un terratrèmol presentat amb virtuosisme i les combina amb una íntima història de motivació i professionalitat. No explica, però, les massacres que els Zero van fer, en contra de la filosofia del seu protagonista i del propi Miyazaki vinculada amb The wing of eagles, el clàssic japonès, assumeix un estil fordià.
3. El fantàstic indi. I no parlo d’apatxes o sioux sinó de l’anomenat indie cinema que amb baix pressupost i un apropament a la realitat permet uns grans resultats. Sembla haver desembarcat al cine de gènere (de fet, caldria recordar, ja ho feia fa un parell d’anys Martha Marcy May Marlene…) i amb bons resultats. Tenim, d’una banda, Escape from tomorrow, de Randy Moore, tan indie que se suposa es va filmar d’amagatotis a Disneyland… vídeo amateur en blanc i negre sobre la paranoia d’un pare de família cutre, recentment acomiadat de la feina que deixa la prole per tenir un rotllet al parc temàtic i a qui finalment se li gira del tot la sort. Tarda massa en arrancar i malgrat tenir la seva gràcia en alguna escena no se n’acaba de sortir.
Upstream Colors de Shane Carruth (qui dirigí Primer, una peli d’uns col•legues que inventen per casualitat una màquina del temps i amb un guió tant complex que ningú vam acabar d’entendre) és una obra tan odiada com estimada a parts iguals, vinculada a Walden i al mòn idíl•lic de Waldo Emerson, i és, com a mínim, atrevida i interessant però a la que li sobraven digressions, plantes i arbres moguts pel vent, refraccions de la llum… i una colla de porcs; tal vegada seria la peli de terror que hauria fet Terrence Malick. I The battery, de Jeremy Gardner, és per la seva banda la peli de zombies que podria haver fet una observadora de marginats a la vora del camí més comú a la societat com és la Kelly Reichardt. Dos companys sobreviuen a una zona rural, amb resignació i resiliència, i amb parsimònia, tot s’ha de dir, desprès d’un apocalipsi zombie. La seqüència final és antològica. En comú amb totes les obres següents el realisme amb que estudia i representa les relacions entre els personatges. Magic, màgic de Sebastian Silva resulta molt més rodona en explorar amb la posada en escena i dos grans interpretacions de Juno Temple i Michael Cera, el terror psicològic. Es mereix una bona estrena. Com es mereixen, també, dues cintes poc fantàstiques però de gran qualitat. The dirties, de Matt Johnson (actor, director, muntador, productor… Juan Palomo) sobre dos high school students que fan catarsi del seu patiment per assetjament escolar recreant-se com una mena d’Starsky i Hutch en un vídeo cassolà… fins que un d’ells decideix passar, literalment, a l’acció. Una bona cinta sobre l’adolescència i una gran obra sobre l’amistat, com també ho és Prince Avalanche, de David Gordon Green, una cinta tranquil•la en la que veiem evolucionar i créixer com a persones a dos joves de caràcters contraposats, un entrat a la maduresa i altre post adolescent, aïllats a la natura. Totes elles obres ignorades en el vòrtex festivaler.
4. La família que mossega unida, segueix unida. Molt diverses aproximacions al terror amb la família com a nucli. We’re what we’re, de Jim Micke, remake de la cinta mexicana de fa un parell d’anys on una família pobre es dedicava a alimentar-se amb proteïna animal molt propera. Byzantium, la irregular proposta de Neil Jordan sobre dues contraposades germanes vampirs que sobreviuen mitjançant la prostitució i la sang d’ancians malalts, te prou tensió (i molt voltatge a les escenes eròtiques amb Gemma Arterton) però la progressió correlativa de les històries antiga i contemporània acaba amb un final precipitat i decebedor. Tot i així, és superior a Kiss of the damned, de Xan Cassavettes, una altra història de família vampírica que juga amb l’estètica i el to de les pel•lícules dels setanta i la seva barreja de terror i erotisme; tot i i la calor despresa per Roxane Mesquida i Josephine de la Baume, dos vampires molt tòrrides, la pel•lícula és massa avorrida i acaba amb una glorificació de la fidelitat i la família, encara que sigui de xuclasangs (m’abstindré de fer comentaris sobre la opinió post morten del pare de la directora, el difunt i enyorat John).
Però si alguna obra cal destacar en aquest grup, aquesta és sens dubte Only lovers left alive, de Jim Jarmusch, una de les millors presentades al festival. Aquesta història de dos vampirs amants a distància, un a Detroit, l’altra a Tanger, la felicitat dels quals és alterada (com a Kiss of the damned) per l’aparició d’una germana, conté el millor del seu director. La capacitat de desenvolupar una anècdota per fer una història, una gran interpretació de Tilda Swinton, una encertada posta en escena que recullo ambients i sentiments (la fredor d’un mon zombie als carrers de Detroit), gag per conoisseurs (si, ja se que soc un snob i que no tothom entendrà que es parla de Shakespeare com un farsant a qui un vampir ven les idees o que no tothom coneix els personatges de James Joyce)… però, per sobre de tot, el que Jarmusch ens diu: la rellevància de l’amor i de l’art per afavorir, mes que la sang, la vida eterna. Irònica, brillant en la seva foscor, intel•ligent, és una obra a gaudir més d’un cop.
5. Les rareses, els autors… Alguns directors porten tan de temps fent la mateixa pel•lícula, construint variacions sobre un tema, que, per dir-ho d’alguna manera, tenen llicència per matar. Altres, més novells, van fent filigranes. En el primer grup estaria Terry Gilliam que recupera les distòpies de Brazil o 12 monos amb The zero theorem, una història impossible sobre un científic a qui el Cap li encarrega descobrir amb metodologia matemàtica el motiu de l’existència. Evidentment tots sabem que això no es podrà assolir en una obra (i especialment en una de Gilliam qui ja va provar de fer-ho amb els Monty Python a El sentido de la vida) però sabem que tractant-se de Terry tindrem una obra tan atractiva com confusa, tan brillant com recarregada visualment i, en la seva irregularitat, satisfactòria.
Pel que fa a Brian de Palma es permet un brillantíssim divertiment a Passion. Ens presenta un duel eròtic entre dues directives agressives i en el que recorre, com en d’altres ocasions, a una brillant i molt calculada posta en escena que inclou pantalla partida i a les noves tecnologia com eina expressiva i argumental. Arribat a un punt determinat, De Palma considera que ell ja ho ha dit tot a la seva carrera i ofereix a l’espectador una successió de possibles explicacions i desenllaços per tal que siguem nosaltres qui escollim l’opció favorita. Cine interactiu, enginyós i divertit.
Jean Claude Brisseau (i després de les vampires i De Palma seguim amb l’erotisme) ha estat condemnat per assetjament de les actrius durant preproducció i el rodatge de Choses secretes , situació que donà lloc a Les anges exterminateurs, mena de biografia eròtica d’aquells fets. A La fille de nulle part es posa a la pell d’un vell professor a qui se li apareix al seu apartament una fugitiva i a partir d’aquest fet es dona lloc a un sèrie de situacions paranormals. La pel•lícula, tan oberta com enigmàtica, amb fantasmes de llençol blanc i aparicions eròtiques, es mou al terreny proper a l’onirisme de Raul Ruiz i la melancolia de Manoel d’Oliveira. Una autèntica raresa.
En el grup de les filigranes també havia erotisme. L’etrange couleur des larmes de ton corps era un reminiscent del giallio dels setanta, amb objectes punxants de tot tipus, força sang i bastant sexe. Aquesta obra d’Helene Cattet i Bruno Forzani resultà una de les atraccions i punt de conflicte del festival atès que la seva construcció calidoscòpica sobre parelles que desapareixen a les parets i passadissos secrets d’una antiga casa, encontres eròtics i assassinats, es replicava indefinidament al llarg del seu metratge i més enllà. Visualment hipnòtica però difícil d’explicar si no s’ha vist, quan ho feu digueu-me si no us sembla la projecció idònia per veure a un bar post post modern mentre prenem una beguda cool o, tal vegada, a un local “liberal”.
La discussió sobre el nivell o l’interès de la pel•lícula es perllongà a Only God forgives, nova associació de Nicolas Winding Refn y Ryan Gosling que presenta una història de fatum, mare cruel, semi deu venjatiu i heroi tràgic, amb trama massa alleugerida i una posta en escena ritual i enlluernadora. Vaja, una tragèdia grega en estil post modern i ambientada a Bangkok. Tan atractiva com artificiosa, tan impactant com gratuïta en algunes seqüències, està més pròxima a l’abstracció de Walhalla rising que al noir estilitzat de Drive. Els fan de Gosling poden sortir tan descol•locats com els de Brad Pitt que van anar a El arbol de la vida de Malick (els tornaran també els diners a la taquilla?).
I què dir de A field in England, la nova obra de Ben Wheatley, director de Turistas. Blanc i negre, diàlegs culterans i trama confosa poden aniquilar als fan de l’humor negre de l’anterior obra del director. Però és, com el cas de Jarmusch, d’una obra més complexa del que sembla, intel•ligent i d’admirable atreviment. Beckett, Pinter i Albert Serra, us feu la idea?
Cal coronar aquest capítol amb dues de les sensacions del festival. World’s End d’Edgar Wright es una gran pel•lícula però, per sobre de tot, és divertida. Una obra que junta la comèdia i la ciència ficció, les obres clàssiques de la Ealing amb la comèdia gamberra. Però, per sobre de tot, es una obra molt ben construïda que adjudica cadascun dels seus incomptables gag al personatge adequat, és a dir, construint caràcters diferenciats en base a punchlines o gag visuals. World’s End, a més, creix en progressió fins a l’encertat, càustic i coherent final i fa un retrat sarcàstic però molt acurat de la nostra societat. Alegreu-vos que s’estrena aviat.
I, last but not least, la inclassificable The congress. Si a Vals con Bashir Ari Folman es dedicava a buscar episodis ocults a la memòria mitjançant l’animació, ara es basa en ella per desenvolupar un mon distòpic que ha girat la vista a la seva realitat. Una obra sobre la creació, sobre la identitat i la dignitat, sobre la pèrdua i la recuperació de les mateixes. Una pel•lícula aparentment naturalista que, desprès d’una antològica declaració d’amor a càrrec de Harvey Keitel, es transforma en un al•lucinat i al•lucinant conte amb les formes lisèrgiques dels cartoon. Una d’aquelles obres basades en un llibre (El Congreso de Futurologia d’Stanislav Lem) i que semblava impossible de posar en imatges. Foman ho ha reeixit. Tal vegada l’obra que hauria volgut signar Gilliam. Una, una més, pel•lícula a revisar.
6. …I la resta? La resta és molt gran. Obres pel públic infantil (Pororo. La gran aventura, molt superior a Avions i a Turbo, amb la mateixa estructura), altres molt apreciades que no vai poder veure: Borgmann i Big Bad Wolves, dos guanyadores de premis, Gente en sitios de Juan Cavestany, Fort those in peril, la citada Drug Wars o les obres de Sion Sono, són obres més experimentals. Però també obres més neutres (Haunter, The enemy, Black fish) o molt frustrants de les que millor fugir (The colony, Dark Touch, Mala, Much ado about nothing). De todo y más. Ara, a esperar pel proper any.