Harakiri, o com parlar del suïcidi amb Les Impuxibles

Aquests són els darrers dies per veure l’espectacle Harakiri de la companyia Les Impuxibles. Per qui no les conegui, aquesta companyia està formada per la Clara i l’Ariadna Peya, dues germanes artistes que treballen a partir de la fusió entre una pianista i una ballarina.

Jo les havia vist fa uns anys amb la potentíssima peça Limbo, que explorava de manera incisiva i emotiva una història de trànsit de gènere. Aquesta setmana he vist la peça Harakiri al Ariadna Peya (diumenge 28 és l’últim dia!).

El títol ja ens dona alguna pista de per on van els trets. El nom d’aquest ritual japonès és el que s’ha triat per aquesta peça que parla del suïcidi, a partir d’un text de la dramaturga María Velasco.

En paraules de la pròpia companyia, “Harakiri vol lliurar de tabús i estigmes tot el que envolta el suïcidi i cedir-li espai i escolta. L’espectacle posa en comú les preguntes generades pel dol, a través de la presència d’una mare que s’explica a si mateixa després de morir. És possible que una mare ens ensenyi més morta que viva? És possible que el suïcidi d’algú ens faci més lliures?”.

La peça combina dansa, teatre, circ i música en directe. L’actriu Montse Esteve li dona veu a la mare difunta, mentre que l’actor Pau Vinyals encarna el seu fill, al qual li tocarà gestionar l’allau d’emocions que desencadena la mort de la mare.

El silenci no és resiliència.

L’artista Sílvia Capell aporta l’element de circ amb les seves intervencions al pal xinès, tan vertiginoses com delicades. Això fa un contrapunt interessant amb les coreografies, que es mouen entre el caos i l’ordre, i que fan un molt bon ús del principal element escènic: una muntanya de roba. I al costat dret de l’escenari, la presència constant i imponent de la Clara Peya amb el seu piano de cua. I de fons, una pantalla on es van projectant les línies de diàleg.

El conjunt és evocador, i tracta el tema del suïcidi amb normalitat, amb delicadesa, amb quotidianitat, L’únic però que li poso és que les interpretacions són un pèl massa neutres, especialment les del fill, que dona la impressió d’estar totalment allunyat de l’emoció. Potser és deliberat, però a mi em va faltar pes, profunditat.

Dit això, és un espectacle que tracta frontalment un tema dolorós. Hi ha silencis que eloqüents, hi ha mirades còmplices, hi ha bellesa en moviment, hi ha moments de gran delicadesa i hi ha també (per què no?) somriures. Molt recomanable.

You may also like