‘El fill de Saúl’: la mirada culpable

Podem pensar que ja s’ha dit tot sobre els camps d’extermini, podem pensar que ja hem vist prou sobre els camps d’extermini de la Segona Guerra Mundial, podem sentir que Claude Lanzmann ho ha dit tot (tot!!) sobre la Shoah, que va fer la pel•lícula definitiva. Però, a l’igual que Lanzmann insisteix un i altre cop en aquest episodi tan terrible de la historia de la Humanitat (quina paraula tant mancada de significat en aquest context!) hi ha altres directors que volen expressar la seva opinió, donar la seva visió… I és necessari que sigui així.

El fill de Saul evoca, de nou, Auschwitz i tots els camps d’extermini. I ho fa d’una manera tant diferent com incòmoda. Necessària, obligatòriament, incòmoda. Allò que va succeir, allò que no podem oblidar de cap de les maneres (però que tal vegada ara ho estem oblidant, ho estem reproduint amb els refugiats sirians) és però, massa gran, massa terrible, massa obscè per mostrar-ho, per exhibir-ho a una pantalla. Seria fer una exhibició impúdica. No podem recórrer a la imatge aterrida, desubicada, d’un jove soldat aliat que creu guanyar la guerra i es troba a un camp de tortura i mort, com era el cas d’un Mark Hamill sense sabre làser a The big red one de Sam Fuller. No podem recórrer als 70mm Panavisió i als efectes especials que empra Tarantino amb voluntat d’impactar a l’espectador esclafant-li sang al rostre. No podem recórrer a l’estratègia banal i efectista del melodrama que empraren Spielberg (La llista de Schindler) o Benigni (La vida es bella). Si volem transmetre aquell horror sense sentit, si no volem limitar-nos a una narració de suspens, si volem defugir l’esquematisme del pobre jueu i el maligne nazi, cal treballar altres mètodes. Els temps han passat, que no canviat, i el dolor és el mateix; però costa de transcendir la pantalla, ara que cada telenotícies ens porta imatges en les que ressonen ecos d’Auschwitz. Com fer dons més propera aquella imatge que veiem sense sentir, aquelles imatges que mirem sense comprendre el sentit?

Es per això que Lazlo Nemes adopta a El fill de Saul una peculiar i subtil opció estètica. Una opció eficient pels seus objectius. Saul es un sonderkommando, un jueu que porta, dins d’Auschwitz, a altres jueus cap a la càmera de gas, un jueu traïdor que enganya a altres jueus, un jueu que sobreviu mentre els altres jueus moren. Els ofereix, mentre es despullen, sopa calenta i cafè que mai no tindran, els diu, mentre pengen les seves pertinences, que no oblidin on les deixen per trobar-les en sortir de la dutxa… i les remena i recull buscant cap objecte de vàlua (joies, diners, rellotges, passaports) un cop les portes s’han tancat, mentre el gas xiula i tots, vells i nens, dones i homes, criden aterrits i colpegen les parets abans de caure morts. Però Nemes no sols mostra a Saul com un supervivent. Saul es també, a l’hora que botxí, víctima. Saul viu a l’infern i mor com Sisif cada cop que ajuda a matar centenars de companys. Saul sobreviu a la mort essent un mort. Estem a l’anomenada “zona gris”, a allà on es confon el be i el mal, el culpable i la víctima, on la vida implica complicitat amb la mort. Així perviu Saul fins un dia en que algú surt mig viu de la càmera de gas i en aquell moment, aquell fet inesperat, capgira la seva rutina i li dona un propòsit.

Per que la obra de Nemes no es la descripció d’una lluita, d’una revolta o d’una fuga (malgrat de tot hagi una mica a El fill de Saul). Aquesta pel•lícula es el relat d’un home mort que torna a viure, dins l’infern mateix, per recuperar la seva dignitat. I Nemes empra una brillant estratagema. Enganxa, pràcticament, la càmera al personatge, mirant lo de front, clavant-se –li al clatell i seguint-lo arreu amb afany fins a la darrera seqüencia. Mitjançant un actor (Geza Röhrig) el rostre del qual no permet expressar emocions. Amb una banda sonora que materialitza el terror i la maldat en sons i una lent de 40 mm, aïllant al personatge de l’entorn, deixant tot allò que s’allunya més d’un metre i mig d’ell en un borrós off visual. Nemes ens identifica amb Saul i la seva particular peripècia. Així, quan decideix enterrar un pretès fill segons el ritus hebreu, mentre es mou perillosament d’un a altre cercle d’aquell infern, nosaltres deixem de ser espectadors passius d’una narració i ens veiem transformats en part del propi protagonista, en ell mateix. I així Nemes assoleix l’objectiu de representar allò que es deia irrepresentable. De fer-nos-ho sentir a la nostra vora: les columnes de deportats que baixen del tren cap a les dutxes, els cossos sense esma que avancen camí de les fosses comunes, els homes i camions que transporten les “peces” (recordatori de La qüestió humana de Nicolas Klotz, que analitzava els mètodes nazis i la seva persistència soterrada a la nostra societat), els crematoris, el carbó i les pales que llencen les cendres al riu… Tot això ho vivim junts a Saul. Tot això ho evitem, com Saul fa. Ell es manté impertorbable, mira al terra. A nosaltres, Nemes i la seva càmera. ens marquen la mirada L’horror està allí, hem de mirar-lo, però ens resistim a enfocar-ho del tot. A la fi del trajecte, Saul assoleix el seu objectiu principal, esdevenir, de nou, ni que sigui per poc temps, humà. Lazlo Nemes sens dubte ha assolit el seu. No sol per haver fet una gran obra, mereixedora dels premis de Cannes i tants d’altres. Sobretot ho ha assolit per que els espectadors hem deixat la passivitat de fora la pantalla i hem vist, hem mirat, l’infern. No sabem si la nostra mirada es innocent. No sabem si potser també som còmplices, aquí i ara, de l’horror. No sabem ja del cert si ens podem anomenar humans.