‘The Immigrant’ (‘El sueño de Ellis’, James Gray): en busca de la felicitat

Douglas Sirk era, és, el melodrama. En el seu cine l’amor era devoció; l’atracció, autèntica passió; el rebuig anava carregat d’odi. No havia lloc per la indiferència o per la serenitat. En blanc i negre o en colors cridaners, els seus protagonistes patien la tortura del desig i la pèrdua. El melodrama, el ‘melo’, era un cine de sentiments en majúscules, hiperbòlic, sense terme mig pels seus personatges. És clar que no hauria hagut Sirk sense Chaplin, sense Buñuel o sense John Stahl, George Cukor o Leo McCarey. No tant per coneixença mútua, sinó per que s’establí una mena de corrent estilística, de sensibilitat, que es desplaça al llarg de la historia del cine. Es la mateixa corrent que arribaria, amb modificacions derivades de determinants socials de la època en que dirigeixen, a Vincente Minnelli, a Nicholas Ray, a Elia Kazan i, inclús, molt més tard, a Coppola o al malaurat Michael Cimino. Tal vegada hagin perdut el “melo” però el drama, el conflicte, les passions, son vius en el cinema, encara que el llenguatge hagi canviat.

Es una corrent que arriba, modificat, adaptat per l’evolució del cinema, fins a James Gray. Als seus personatges torturats, als delinqüents i policies empesos a ser-ho per tradició familiar, als fills menyspreats pels pares, al malalt bipolar que estima una dona que encarna el que ell vol estimar però que, ho sap, no podrà tenir. Son éssers condicionats pel seu entorn més immediat, condemnats a justificar-se, a probar-se a sí mateixos, a examinar-se amb les regles dels altres. Ewa no es una excepció. Aquesta patidora emigrant polonesa té en la seva germana justificació per viure, per sobreviure, i , tot a l’hora, el motiu de la seva condemna. Ewa, víctima ideal (com tants centenars de milers) pels voltors que assetgen als nou vinguts a la Terra de la Gran Oportunitat, arriba cercant la Felicitat. I, se n’adona, que la Felicitat es cotitza i cal pagar per obtenir-la.

Prostituïda per Bruno, un pobre diable amb més pretensions que capacitats (un mefistofèlic Joaquin Phoenix) que dirigeix un bordell camuflat en cabaret, Ewa posarà a la balança les accions etiquetades com a pecats segons la moral catòlica i els dòlars que li permetran salvar a la seva germana. Tot i així, tracta de preservar la seva integritat. Al mateix temps que accepta els diners de Bruno, li diu malparit i li manifesta el seu odi. Els personatges de Gray son complexos, contradictoris inclús, lluny dels herois i heroïnes de Sirk. Nogensmenys, amb o sense ‘melo’, el cine de Gray i molt especialment aquest The immigrant (em resisteixo a fer servir el títol amb que ha estat aquí rebatejada) es l’hereu natural de l’esmentada línia cinematogràfica. No sols per que cerca en els temes (la dona explotada); també per que pren les formes estètiques molt directament del cinema dels cinquanta. I fa pensar en els conflictes de Cyd Charisse, Lee J. Cobb y Robert Taylor a Chicago, años treinta (Party Girl, N. Ray,1958 ) o en els sentiments contradictoris de Jimmy Dean a A l’est de l’Eden (East of Eden, E. Kazan, 1955) . .. Però som al segle XXI i la narració clàssica ja està dissolta. Coppola o Cimino encara cercaven l’operístic per integrar-ho en la pantalla i la narrativa cinematogràfica, construïen set pieces per cercar la gran pel•lícula americana (feta a Amèrica sobre Amèrica) i cercaven la fusió del classicisme amb la modernitat. Ara James Gray, tot evocar temps cinematogràfics passats, construeix un conflicte i el situa a un terreny oníric. Els decorats (i la fascinant fotografia del sempre enlluernador Darius Khondj n’és directament responsable) no donen peu a l’avanç de la narració si no que defineixen un estat mental. Es l’espai de l’angoixa, del neguit, del mal son.. el malson americà. Son els espais tancats (el cabaret, els habitatges) que no representen sols el que son, sinó també espais tancats tan limitants com la pròpia illa d’Ellis.

El cinema, el ‘melo’, el drama, han evolucionat, afortunadament. Allà on Paul Thomas Anderson pren temes, situacions i personatges propis del cinema dels cinquanta per crear personatges i històries que avancen en seqüències dramàtiques, amb el•lipsis forçades i brutals (There will be blood / Pozos de ambición, 2007; The master, 2912) , Gray revisita la tradició per treballar el conflicte en espais tancats, siguin domicilis particulars (La otra cara del crimen /The yards, 2000;Two lovers, 2008), amagatalls criminals (La noche es nuestra / We own the night, 2007) o, directament, espais simbòlics. Sols així es pot entendre en tota la seva dimensió, el seu objectiu, el cinema de James Gray, com una resituació de conflictes clàssics, no tant en una línia narrativa sinó en un conjunt d’espais emocionals. En el cas concret de The immigrant aquests basculen entre el cabaret, lloc d’esperpent on la desitjada Llibertat no es més que una pobre puta, vexada i borratxa, els replans i passadissos que serveixen d’escenaris per la representació de la tragèdia o les habitacions; llocs de confrontació sense signes reals d’estar habitats. La illa d’Ellis, la mena de presó que “acull” als immigrants a la seva arribada a la terra de la gran promesa, esdevé en les escenes finals un paisatge mental on Ewa i Bruno (Phoenix, totalment Brando) despullen les seves ànimes. Es podria dir molt de Gray i The immigrant però podem acabar aquest breu, apressat comentari, amb la seqüencia final, de magistral planificació, on els dos personatges principals marxen en paral•lel cap els respectius destins amb una posta en escena tan brillant com adient.