‘Whiplash’: only the best

Som bons professionals o ens hem acomodat a la nostra feina? Som bons treballadors o podem fer molt més del que regularment fem? I si som caps, tractem bé als nostres empleats? Ens prenen el pèl? Donen de si tot el que poden? Els podem exigir més? Com els hi plantegem que poden fer millor? Whiplash ens dóna un parell de punts de vista, ens dóna, en certa manera, una resposta… però vaja quina opció ens ofereix!!

Aparentment un gran amant del jazz, Damien Chazelle debutà en la direcció de llargmetratges amb la història d’un trombonista a Guy and Madeline on a park bench (2009), a la que seguiren un curt també anomenat Whiplash (2013), en el que el llarg actual s’inspira en part, i el guió de la fallida Grand Piano (E. Mira, 2013). Whiplash, el llargmetratge, ha estat reconegut, començant per Sundance, amb diversos premis a la millor direcció o al millor guió. El resultat, però, és tan curiós com desigual, tan estimulant com desencisador.

Whiplash és la història d’Andrew, un jove bateria obsessionat amb l’èxit, com ho és el model desitjat de la societat dels Estats Units de Nord-amèrica. Per aconseguir-ho, s’apunta a la millor escola de jazz de Nova York on s’enfrontarà amb el director més exigent. Amb certes similituds a El sargento de Hierro (Heartbreak Ridge, C. Eastwood, 1986), Chazelle va presentant una sèrie d’enfrontaments entre dues personalitats similars. Tot i que el jove està sotmès a contínues amenaces i agressions per part del superior, tots dos van en cerca de la millor interpretació, el que diferencia aquesta relació d’humiliació de l’establerta entre el sergent i el soldat sapastre de La chaqueta metálica (Full metal jacket, S. Kubrick, 1987). El referent per ambdós és una anècdota segons la qual un jove Charlie Parker va ser menyspreat per un cap d’orquestra. Dolgut en el seu orgull, Parker va assajar intensament durant un any sencer fins a assolir no sols un nivell tècnic fora del comú però també un estil innovador. Fletcher, el director d’orquestra del conservatori (J.K. Simmons, premiat als Globus d’Or mercès a una interpretació impactant), i Andrew estableixen, imitant aquella situació, una relació sado-masoquista que va augmentant de to fins a un punt de no retorn. Per Fletcher les dues pitjors paraules són “bona feina”, atès que poden frenar l’evolució dels millors cap a l’excel·lència. Per Andrew, l’èxit s’ha de buscar a qualsevol preu.

El guió marca un gir, un doble salt mortal, que primer separa i després força el retrobament dels dos adversaris un cop que, per diferents motius, han deixat l’escola. Gir que amaga una situació insospitada, sàdica en el seu pur plantejament, i la situació es resoldrà en un duel final força interessant. L’habilitat de Chazelle radica en superar un guió massa esquemàtic i basar la pel·lícula en el pla audiovisual, en recollir els assajos d’Andrew i les interpretacions de tota la banda en tota la seva plenitud, el seu esforç físic i la seva compenetració. Alternança de plans curts i llargs, inserts de les baquetes, de dits encetats, de suor, saliva i sang, de rostres crispats, travelling lateral sobre la banda, àgil muntatge… allò que li mancava per trametre la intensitat de les cançons al Jersey Boys de Clint Eastwood. Tot això, portat in crescendo cap a una excel·lent seqüència final, fan de Whiplash una pel·lícula de direcció notable.

D’altra banda, però, l’argument es limita a plantejar un dilema ètic la resolució del qual és dubtosa. Fins a quin punt cal exigir l’excel·lència? Quin és el millor mètode per obtenir-la? Qualsevol medi és vàlid? És la rudesa, la brutalitat, una bona eina per obtenir el millor d’un alumne?… O aquestes són estratègies fallides, limitades a obtenir el més destacat sols d’un determinat perfil de professionals, ofegant innecessària, immoral i greument a la resta de perfils? Diu Fletcher que si algú és realment bo, no s’aturarà fins a assolir el triomf, siguin quines siguin les adversitats. Andrew, de perfil masoquista, el segueix, malgrat les penúries que pateix. Whiplash tendeix, com el seu protagonista, al lluïment però la resolució presentada per Chazelle deixa de banda, de manera insatisfactòria, el qüestionament moral que ha fet durant el metratge previ. No podem dir més per no revelar la resolució però sí que podem plantejar que l’opció presa finalment per Andrew contradiu les seqüències anteriors i es revela més com una estratègia tècnica de guió que no pas una actitud coherent del personatge.

No és per això Whiplash menys interessant, especialment si recordem els incidents similars succeïts prop nostre, a l’equip olímpic de natació sincronitzada amb l’enfrontament contra Anna Tarres, l’entrenadora, acusada de maltractar les nadadores. I, a partir d’aquí, ens podem plantejar si podríem donar molt més a la nostra feina, però tenim caps molt tous, o si podem exigir més als nostres treballadors però ens sap greu fer-ho.