Roger Pelàez, o la reducció a l’absurd
Avui tenim el plaer d’entrevistar un cantant, monologuista i dibuixant català conegut pel seu irreverent estil satíric, fortament arrelat en l’humor crític amb la realitat social i cultural contemporània. El podeu veure cada mes a l’Antic Teatre amb el seu espectacle Palles Gratis!, i podeu seguir la seva obra gràfica a Nativa. Amb tots vosaltres, Roger Peláez!
M’agradaria començar amb quatre preguntes genèriques que fem a tots els artistes que entrevistem:
Per què monòleg?
La veritat és que no és exactament un monòleg, a mi m’agrada més pensar que és rotllo com l’anti-sermó de l’anti-muntanya o algo així. Una prèdica. Quan vaig començar a fer-lo era una persona que parlava molt i no em costava seguir parlant una hora més encara que fos davant de gent asseguda a les fosques. Ara, molta gent a la vida real social els molesta que hi parli perquè “Totes aquestes xorrades ja les pots dir quan vas a l’Antic”, de manera que s’ha acabat convertint en una necessitat. Però, tornant al tema, crec que és una barreja de sessió de psiquiatre barata amb discurs polític amb sobredosis de sossegón on s’hi combinen altres disciplines minoritàries com l’endevinació, el titellisme, la cançó camp i kitsch i un intent de provocar i estar al límit entre reeixit i patètic.
Cap a on va la teva carrera escènica?
Ha ha ha. Cap on va tot. Cap enlloc.
Quins artistes t’han influït més?
De cara al xou? Jo què sé. Tampoc he vist gaire teatre a la meva vida, eh? De petit crec que havia vist els Colombaioni, la Pavlosky i coses així. Jodorowsky m’agrada pel rotllo d’idiota absolut que m’imagino que deu portar (si encara el fa) en el seu cabaret psicomàgic, encara que no l’he vist mai i quan em poso un vídeo tampoc duro ni deu minuts.
Crec que una cosa que m’ha influït bastant és que a vegades arribava a casa tot tripat d’adolescent i em posava a mirar el teletienda. Hi havia amics i amigues que s’ho miraven en plan irònic i el miràvem junts fumant porros i el comentàvem i tal. Però quan el mirava sol, me’l prenia absolutament seriosament. Crec que això és el més semblant a una trepanació sense anestesia. I crec que en aquell moment jo ho veia i em repetia com un mantra auto profètic: “Sí, jo també vull ser un d’ells, vull que la meva veu formi part d’aquest conjunt de conjunt de veus, em vull dedicar al noble món de l’art!”.
Quin és el teu intèrpret actual preferit, i per què?
M’agraden Los Detectives. Qualsevol espectacle que tinguin. M’ha agradat molt el “Coses petites” de Psirc. M’agraden Les Baby Jane, les Jane Doe i les Sin Dekoro. I m’agradarà, perquè encara no l’he vist, l’espectacle Blattodea de la Companyia Paneroles, on hi ha la Topo que domestica cuques i fa danses del ventre amb elles i coses per l’estil. I clar, qualsevol grup de merda que toqui en qualsevol tuguri de merda davant de sis persones que els guipen amb cara de fàstic, aquests són la meva gent. I qualsevol espectacle que facin a l’Antic Teatre. On es fa el millor teatre d’avantguarda de Catalunya. Tot i que crec que la idea de qualsevol cosa d’“avantguarda” forma part de la cultura de la domesticació. Però això ja és un altre tema.
A continuació, m’agradaria fer-te algunes preguntes concretes sobre el projecte PALLES GRATIS!.
El ritual mensual del fracàs torna. Una veu, zero argument, poesia lacrimògena i humor de no fer pensar.
Com definiries l’espectacle per algú que no et conegui?
La millor definició seria dir que vinguin un dia i ho vegin però semblaria que vull que vinguin per un tema pecuniari i la veritat és que no.
No ho sé. És un idiota que canta, balla i opina durant una hora. És com si obrissis una aixeta i en sortís aigua fresca i tu poguessis tocar-la, mirar-la, escoltar-la o refregar-te-la per parts del cos. El romanent sensitiu que voldria deixar és aquest. Que ho aconsegueixi o no, ja són figues d’un altre forner.
Com va començar el projecte amb Vidal Soler? Com us vau conèixer i com va sorgir la idea de crear plegats?
L’any vinent celebrarem els 10 anys a l’Antic. Jo crec que en Vidal m’hi acompanya més o menys des del tercer any. Venia al xou i un dia em va proposar de gravar uns temes junts com a “La Cosa Pública” que és una mica com si diguéssim el que és el xou, un concert de La Cosa Pública. Perquè vam gravar les cançons, les vam penjar a un bandcamp li vaig dir que vingués al xou a fer-les i ja no ha marxat mai més. De cançons diria que igual n’hem fet com cent. Algunes bones, algunes dolentes i algunes regulars. Depèn de cadascú com s’ho prengui. Moltes només les toquem un dia.
Quan la mànager i productora em baixa a BCN amb el carro, li canto uns o dos temes pel mòbil i quan arribo ell fa veure que se l’ha escoltat i entre els dos l’apanyem. Si no els fem al principi del xou, al cap de 5 minuts de treure’l, normalment ens n’oblidem i o ja no el fem o el fem d’una manera que no és com l’havíem tret. De manera que tot és un procés molt pobre. Que per mi és un adjectiu super positiu. Al contrari de “ric”, que és un adjectiu que descriu una cosa que odio i que està portant el planeta i les vides dels qui hi vivim a la misèria més absoluta i nauseabunda.
Si haguessis de descriure l’espectacle PALLES GRATIS! com un viatge, quin recorregut faria?
Ha ha ha. La Roca-Granollers. Diria que durant trenta anys és l’únic viatge que vaig fer a la vida. La majoria de vegades, en auto-stop. No hi havia gaires autobusos, la gent es coneixia tothom i, clar, sent criatures tothom t’aturava en menys de 10 minuts.
El teu treball sovint juga amb la incomoditat i la tensió amb el públic. Busques provocar, qüestionar o generar comunitat?
Busco les tres coses perquè… és que les tres coses no són la mateixa?
Com reacciona el públic als espectacles? Hi ha connexió? Hi ha repulsió?
No ho sé massa, la veritat. En general la gent riu. També és cert que hi ha moments en que tothom està super callat perquè el que estic explicant és desagradable i lleig. I es palpa certa tensió. I, a vegades, per què no, hi ha sotracs com d’avorriment. Però és que l’avorriment és molt important, el 99% de la comunicació audiovisual ho és. De manera que, per què no fer també una mica que la gent es foti de fàstic? Fet i fet, sembla que ens agrada, no?
Quin paper juga la improvisació en el projecte? Què es deixa a l’atzar dins de l’espectacle?
Com deia al principi sobre què és aquest espectacle doncs clar, no crec ni que sigui un espectacle perquè no hi ha res preparat ni estructurat més que algunes cançons que repetim o que són els nostres petits hitets. Però clar, com pots considerar un espectacle que un pavo et llargui una xapa d’una hora que al final no sap ni el què diu ni de què parla? No sé. Hi ha el típic esquema palique/cançó i al final faig aquest petit típic truc endevinatori que, realment, funciona a les mil meravelles. La resta és un anar a la deriva constant.
De tant en quant la productora, que està a primera fila em fa senyals de “terreny minat” o de “canta’t algo” i, si la veig, li faig cas. Però no sempre la veig perquè allò està molt fosc.
Has desenvolupat una veu pròpia. Com es construeix aquesta veu: des de l’instint, des de la teoria, des de la militància cultural?
Doncs no ho sé. No ha sigut una cosa voluntària. Sempre he estat en grups musicals i sempre he fet explicacions entre tema i tema. Amb “El Mal ja està Fet” els de la banda estaven fregits perquè deien que xerrava més que no pas tocàvem. Un dia en Sergi Faustino em va convidar a fer un xou en un festival que feien xous a cases de gent i vaig pensar anar-hi amb la banda on estava llavors, el “Comitè de Salut Pública”, però ens vam barallar aquella mateixa setmana així que hi vaig anar sol i vaig cantar, quan vaig cantar, sense grup. A partir d’aquí, només va ser anar seguint el fil. Evidentment, hi ha una teoria a posteriori i, evidentment hi ha una militància i un discurs en tot el que faig. Com hi ha discurs en el que fa qualsevol, encara que no faci res. Sobretot, si no fa res.
Com conviuen l’humor i la crítica en la teva proposta escènica?
He de dir que m’agradaria ser més políticament congruent, però és més fàcil tirar de lo absurd i, mira, també més honest perquè és un espectacle pretesament d’humor. Tampoc vull alliçonar ni influir en les opinions que el públic tingui sobre tal o qual altre cosa. De fet, parteixo bastant que tota la gent que hi ha allà ja opinem tots el mateix sobre les 4 coses primordials de la vida. De manera que parteixo d’un acord tàcit de base i a partir d’aquí, vaig provant de fer salts mortals cap enlloc.
En general, és una cosa molt antiga si et pares a pensar. És la reducció a l’absurd que practicava Zenó d’Èlea a les seves apories. Ni de conya estic intentant comparar-m’hi, que consti. Estic dient que intento el que ell ja feia.
Què t’ha aportat la teva experiència al capdavant de Zombi Pujol a l’hora d’entendre l’escenari?
He estat amb mil grups. Budellam, Perro Pachingo, El Mal Ja Està Fet, La Cosa Pública, Comitè de Salut Pública… Zombi Pujol som els mateixos que Budellam excepte en Joan. I és com si haguéssim tornat tots a la casella de sortida.
El que m’ha semblat aprendre o entendre és que el que canta, que és una mica el que per bé o per mal, dona la cara per tot el grup, fa una mica la funció d’un parallamps. I allà està intentant equilibrar les empentes que rep des de darrera de la banda i des de davant, del públic.
És com si estiguessis fora de cap lloc real i, a la vegada, com si la realitat et necessités molt encara que mai no he entès veritablement per què.
Crec que és una situació que molta gent viu en les seves vides quotidianes un dia rere un altre. Vull dir, tampoc crec que “Oh, la creació, quin privilegi d’uns escollits”. Mira, em cago en la creació, em cago en els privilegis i em cago en els escollits. Només foto la xapa i a veure què. No soc diferent de ningú.
Dins del món del punk hi ha la famosa consigna del DIY o “fes-ho tu mateix”, a més d’una certa precarietat com a actitud essencial. Aquesta filosofia segueix present en la teva manera de crear?
Crec que sí. Comptem amb el que tenim i no comptem amb res més. El que et deia abans de que un xou pobre, per mi, és sempre millor que un xou ric. I que ser pretensiós i artificiós sempre és més avorrit que ser cutre i planer. El millor exemple d’això són les pel·lícules de Marvel, per exemple. A qui li interessen aquestes merdes? Si amb el que els costa mig minut de filmació es gasten tants milions, per què no els reparteixen i que cadascú foti amb la seva part el que li roti? No sé, també el rotllo aquest de reduir les coses a “Si donen pasta són bones”. No sé, omplir el mar de bosses de plàstic segurament li ha donat molta pasta a algú, o tota la indústria armamentista. I de bo és evident que no en té res. Doncs ara, aplica aquests mateixos paràmetres al món del mal anomenat “Industrialisme cultural”. És el mateix.
Hi ha continuïtats clares entre el teu jo cantant punk i el teu jo performer? O són personatges diferents?
La veritat és que jo soc un simple. Un ximple i un simple. Sempre soc la mateixa persona i sempre parlo amb tothom com si fossin la mateixa persona. Em falta imaginació com per creure que hi ha algú diferent. Tota la gent que conec vol el que vull jo i jo vull exactament el que vol tota la gent que conec. Poder viure i que ens deixin en pau un rato. Que sempre ens estan atabalant amb gilipollades. Gilipollades per tenir-nos esclavitzats i convertir en pessetes fins l’última gota de la nostra sang. I això, sincerament, quin puto pal, eh?
La música (i especialment el punk) sovint es relaciona amb la ràbia i la urgència. Com es tradueixen aquestes emocions en el teu treball escènic?
La veritat és que em foto vell i cada cop crec que paga menys la pena sentir ràbia perquè, com deien els Patrullero Mancuso, odiar és una feinada. I jo, bàsicament, estic contra l’esforç. I el rotllo aquest de l’acceleració, la urgència i la immediatesa també em feien molta gràcia quan era jove perquè em pensava que em moriria als 32. Però ara que veig que això de morir-se tampoc és tan fàcil, doncs paciència i xino-xano també m’estan bé. No pots fer-ho tot i tampoc val la pena fer-ho tot i, com diu Maria Sevilla, al final la híperconnectabilitat ha fet que puguis conèixer una hora minuciosament arreu del planeta. Però conèixer aquesta hora et comporta trenta anys d’estar fent d’espectadora. Em renyarà perquè ella ho explica molt millor i més graciós. Però crec que més o menys la idea és aquesta. Si la veieu, demaneu que us ho explica com ho explica ella perquè no dura trenta anys, si no uns dos minuts i són dos minuts que la flipareu.
Qui és més idiota? L’idiota o l’idiota que segueix l’idiota? 😉
Ha ha ha. Em sona que és una frase que he dit o he escrit alguna vegada en algun lloc. Igual la vaig copiar de no sé qui perquè les idees estan allà i són com un riu, t’hi fots i se t’enganxen.
En tot cas, si vaig fer jo la pregunta, la vaig fer perquè no sabia la resposta. De manera, que trobo injust que ara me la facis a mi perquè entenc que tu ja saps que jo no la sé. I això és com de mala educació. No m’agrada rebre de la meva pròpia medicina, eh?
Na, en realitat tant me fot.
Crec que si dius que tots som idiotes, vas a lo fàcil i tens un tant per cent molt alt d’encertar-ho. Però si en comptes d’encertar-ho el que vols saber és la veritat, llavors ja la cosa es recomplica una mica.
Per cert, cada divendres publico una tira d’una sèrie que es diu “Cultura del No” al portal Nativa. És super entretingudíssima i super del pal pensament ultra concentratiu. Per la gent que no pot venir al xou perquè odia Barcelona, doncs si se’n llegeixen tres o quatre ja es faran una idea. N’hi ha com 359!
