Retorns possibles? ‘Regreso a casa’ i ‘Cafe Society’

Ens trobem ara una cartellera amb retorns molt destacables. No em refereixo al proper remake de Els set magnifics, ni a Dory, en Joker o als tripulants de l’Enterprise. Parlo dels respectius retorns de dos cineastes a l’estil (potser a la proximitat de l’estil) que els havia fet merèixer reconeixement de critica i públic. Parlo de Zhang Yi Mou i de Woody Allen.

Regreso a casa conté, de fet, un parell de retorns. D’una banda, el narrat a la pel•lícula. D’altra , el retorn mateix de Yi Mou a un cinema intimista, més proper als sentiments i a les relacions humanes que al gran espectacle. Yi Mou ens va colpir amb La linterna roja, Semilla de crisantemo, Qu Dou, una mujer china i inclús amb la discutida Happy times. Però, un temps després de la separació de Gong Li, la seva musa, i coincidint també amb el gir polític i social d’un estat que és molt més capitalista del que diu ser, va virar de ple cap el blockbuster.

La historia de Regreso a casa es petita però Yi Mou la orquestra com una simfonia agredolça que va del drama a la comèdia, no estant exempta de punyents apunts històrics i socials. Es la historia d’un retorn impossible, el d’un represaliat durant la revolució cultural a qui, a la seva arribada, no el reconeix la dona que l’ha esperat tants anys, ara malalta de demència. Yi Mou modula amb càmera i edició una petita joia de la que també n’és responsable Gong Li, reunida de nou amb ell per interpretar el paper principal. Però el que resulta més interessant de la proposta, més enllà de la historia en si, i tal vegada el que la fa més punyent, son els successius climax i anticlímax que Yi Mou mostra en pantalla. Lu Yanshi, desesperat en no veure’s reconegut per la seva dona, recorrerà a diverses estratègies per assolir el seu objectiu. I cadascuna d’elles, es correspon, a tantes i tantes seqüències vistes abans al cinema: el familiar que retorna, silenciós, envellit, a casa, desprès d’una gran absència; l’arribada a l’estació, per ser identificat enmig de la multitud per la Penélope que ha esperat tant de temps; la interpretació d’una melodia al piano per despertar records enterrats; la lectura de vella correspondència… Yi Mou, com el seu personatge, articula amb saviesa i sobrietat, evitant el sentimentalisme fàcil, sèrie d’escenes arquetípiques del cinema. Elabora aquesta faula amarga contemplant-la amb un punt d’ironia. La solució final passarà per que el marit oblidat acabi adoptant una nova identitat, una nova vida tant falsa o tant real com la del cinema, per permetre la desitjada reunió.

El retorn de Woody Allen pot resultar més insuficient i menys satisfactori que el de Yi Mou. En una època de devaluació del seu autor, de Cafe society no es parlarà massa be; però em permeto opinar que guanyarà prestigi amb les revisions al futur. Molt més engrescadora que altres obres de Allen dels darrers deu anys, s’estructura en torn a una història ínfima (noi coneix noia, noi s’enamora de noia, noi perd noia, noi no triomfa en el amor però…) a la qual Allen dota d’una agilitat que no tenien ni Irrational man ni, molt menys, l’anodina Magia a la luz de la luna. De fet, com el protagonista de Irrational man, la parella de Cafe society resulta un punt desagradable a l’espectador (especialment pel que fa a una Kirsten Stewart inexpressiva i totalment fora de lloc) i Allen no es preocupa gaire en fer-los propers o emotius. Arribistes més passius que actius, les seves decisions els porten a ser perdedors fins i tot en la seva victòria. Woody Allen retrata les seves derrotes (o, tal vegada, les seves pírriques victòries) en un excel•lent encadenat final

A l’hora, per aixecar el nivell, Allen treballa un parell d’estratègies que li funcionen força be. D’una banda, treballar l’encadenat de gag brillant (marca de la casa: vinculats als jueus i a l’humor negre) i cosir-los en torn a un eix central molt més lleuger del que en principi es podria pensar. Per vestir be tota l’estructura, compta amb una bona colla de secundaris que, en les seves discussions i amb les seves tribulacions, recorden les brillants escenes casolanes, les bronques entre familiars i entre col•legues de la encantadora Radio days o de Broadway Danny Rose. Son aquesta colla de familiars, miserables, innocents, esforçats o busca-raons, que equilibren la trama, donant el toc de comèdia costumbrista que Woody va injectar a les seves cintes amb Mia Farrow (i que ja lluïa en Blue jasmine, la seva millor obra entre les més recents). Son aquests personatges quotidians, les seves preocupacions, les seves badades, que fan més vívida aquesta darrera proposta, front de la fredor i la buidor dels suposats triomfadors de la història central.

D’altra banda, Allen juga amb un as triomfador. L’excel•lent fotografia de Vittorio Storaro no es una buidor estètica que pretén tapar forats. Els colors càlids que obté el veterà director de fotografia fan sentir la fascinació que representava el Hollywood de l’època daurada, son coherents amb l’atracció que el personatge principal sent per l’opulència i la fama i donen una potència a les imatges que Allen feia temps que no assolia. La bellíssima fotografia de Darius Khondji no justificava Magia a la luz de la luna. Ans al contrari, aquesta mateixa bellesa formal posava més en evidència la buidor de l’artefacte. Storaro ha entès perfectament l’objectiu de Woody Allen i aconsegueix integrar les imatges en l’objectiu desitjat.

En definitiva Cafe Society conté, com Retorn a casa, també un parell de retorns.. D’una banda, el retorn impossible a un amor que mai va ser real i que per això no pot ser ni assolit ni recuperat. No estem lluny d’una altra obra tan bella com insuficient com era Cotton Club. Allí Coppola contraposava també el desamor d’una parella amb diferents interessos a un fons fascinant de luxe, poder i diners. També allí va començar un descens en la seva carrera. Amb una mica de sort (i més esforç per la seva part), Café Society pot ser el desitjat camí de retorn de Woody Allen a la qualitat i al prestigi perduts.