Planeta d’exili. Ursula K. Le Guin
Raig Verd continua publicant l’obra de la gran Ursula K. Le Guin en català. En aquest cas, la seva segona novel·la i una de les obres que van posar les bases del cicle hainita. Planeta d’exili es va publicar el 1966 i com totes les obres de Le Guin, continua estant de total actualitat. La prosa fresca i directa de Le Guin ens torna a introduir en aquests mons tan particulars i fascinants que va crear.
Fa uns 600 anys que els humans van arribar al planeta Werel. Ho van fer com a colonitzadors de la Lliga de Tots els Mons, però les coses han canviat molt des de llavors. Aquí els anomenen llunynats, ja que van néixer molt lluny. La seva nau va marxar i mai més va tornar. Ara es veuen obligats a conviure amb els egis, els nadius nòmades del planeta. Dues races molt diferents que viuen de formes totalment allunyades. Els nadius es mouen d’un lloc a un altre del planeta fins que arriba l’hivern i fan els seus assentaments temporals. Els llunynats, en canvi, han creat ciutats en les quals viuen tot l’any. No s’ajunten, no es relacionen gairebé. Els egis els miren amb total desconfiança i els consideren bruixots, mentre els llunynats viuen atrapats en un passat que no tornarà.
Tot això canviarà quan arribi el nou i llarg Hivern (duren normalment 15 anys) i els gaal, un poble bàrbar del nord, s’apropi amenaçant d’arrasar amb tot. Tant els llunynats com els egis hauran de superar les seves diferencies i lluitar junts per la supervivència. En mig de tot això coneixerem a l’Agat Alterra, el líder dels humans i a la Rolery, una egi que va néixer fora de temporada, una estranya entre els seus. Els dos seran essencials per tractar d’unir a aquests dos pobles tan distants, tot i que ara viuen al costat. Els egis munten el seu campament d’hivern a prop de la ciutat dels llunynats.
Planeta d’exili és una novel·la breu que es llegeix en un sospir. La prosa adictiva de l’Ursula K. Le Guin fa que no puguis parar de llegir. Com sempre, l’autora ens trasllada a mons llunyans per parlar-nos de nosaltres mateixos, de l’ésser humà i les seves preocupacions. De la guerra, de l’imperialisme ferotge, del xoc cultural, dels prejudicis, del racisme…De com les diferències, molts cops inexistents i inventades, es poden fer servir per mantenir-nos allunyats, per separar-nos i com en la unió està realment la força. Els éssers humans aquí viuen desarrelats en un planeta que no és el seu, però en el que porten 600 anys. Ja va sent hora que sentin aquest planeta com casa seva i de què deixin de veure als nadius com a gent inferior. Totes dues races poden aprendre molt l’una de l’altre si volen i es posen d’acord.
Tal com està el món, crec que llibres com aquest són molt necessaris. Llibres a on els humans aprenem que no tot és conquerir i destruir. Molts cops ens ensenyen que és l’única manera de relacionar-se i no és cert. Le Guin aconsegueix, a través de la ciència-ficció, fer-nos reflexionar sobre el fet de ser humà i només per això, s’han de llegir els seus llibres.