Perills d’amor al Monestir de Pedralbes

  Els amics d’Els Clàssics tornen a convidar-nos a descobrir la literatura medieval amb la presentació del nou volum de la col·lecció Tast de Clàssics de l’Editorial Barcino. L’obra en qüestió és Perills d’amor de l’autor valencià del segle XV Joan Roís de Corella, adaptada als temps actuals per Eduard J. Verger. Amb motiu de la presentació, Els Amics d’Els Clàssics ens van convidar a passejar, en una visita guiada, pel monestir de Pedralbes, una joia del gòtic català. Molts són els barcelonins que mai han visitat aquest tresor meravellós i que haurien de descobrir. Passejarem pel claustre del monestir de Pedralbes mentre resonaven les veus del cor de monges clarisses que hi viuen. Les seves veus harmonioses omplien els vuits que un monestir tan gran ha deixat. Ara només hi ha 13 monges que hi resideixen en l’edifici contigu, la més jove té 50 anys. Les monges van cedir el monestir a la ciutat i des de 1984 està obert al públic. El monestir fou fundat per la reina Elisenda de Montcada al 1326, que quan va quedar vídua de Jaume II es va assegurar el seu avenir construint i retirant-se al palau que hi havia annex al monestir i que va ordenar al seu testament que es tires a terra quan abandonés aquest món. Allà la reina vídua es va rodejar de les dames de la noblesa i l’alta burgesia de la ciutat i va assolir un poder extraordinari i femení. Aquestes dones van exercir el poder més enllà de la clausura del monestir durant gairebé 700 anys.

  Visitant el monestir, passejant pel seu claustre i les seves dependències pots imaginar-te la vida d’aquestes dones i apreciar la meravella arquitectònica que n’és el monestir. Primer visitem la tomba de la reina Elisenda, representada amb hàbits de monja per una banda i per l’altra amb els de reina. Podem veure algunes de les cel·les de meditació de les monges, només una que està en restauració ha conservat les excel·lents i delicades pintures decoratives. En el seu temps lliure les monges es retiraven allà per meditar. A la sala capitular destinada a les reunions de la comunitat religiosa no podem deixar d’admirar la clau de volta on es representa la Pentecosta i la Marededéu dels Desemparats. Al mig del claustre l’Hortus conclusus amb algunes de les plantes medicinals que les monges feien servir, se sap que empraven fitoteràpia i plantes medicinals per curar. A les dependències de l’antiga infermeria podem observar els pots i alguns utensilis que feien servir. En la primera època del monestir les dones podien anar a casa de les seves famílies quan emmalaltien però amb els anys l’enclaustrament es va fer més restrictiu, rebien moltes crítiques per aquesta llibertat, i mai més abandonarien el monestir. Només dos homes podien entrar, el cirurgià i el cura per donar l’extrema unció.

  S’escolta la remor de l’aigua del pou en la llunyania mentre admirem el claustre considerat el més gran del món i els tres pisos d’alçada i les vint-i-sis columnes fetes de pedra gironina que el sustenten. Mentre resonen les nostres passes sobre la pedra, ens imaginem la quietud del lloc, la tranquil·litat i la solitud que vivien aquestes dones. En silenci i passejant per aquest claustre. La cuina, antiga i remodelada amb els pas dels anys. Inicialment era un espai molt senzill amb una llar de foc a terra i al bell mig de la sala. Amb els segles aniria incorporant aigüeres, forns, cuina de butà i una gran cambra frigorífica. Sota la cuina hi ha un rebost enorme a on les monges guardaven els aliments necessaris, incloses diverses vaques per fer servir la seva llet. No menjaven carn mai, ni aus, però si peix. I tot i que encara hi ha gent que s’apropa al monestir per deixar ous perquè no els plogui el dia del casament. Les monges clarisses de Pedralbes no fan dolços amb ous sinó que els feien amb productes làctics, especialment mató. Descobrim sorpresos que mel provenia del Clotus Melis, el barri del Clot, a on es van instal·lar ruscos d’abelles del quals s’obtenia mel de gran qualitat i que les monges compraven. Menjaven a l’enorme refetor en silenci, el refetor va ser reformat gràcies al dot d’Eulàlia Anzizu, escriptora, historiadora, música i traductora i a més arxivera del monestir gràcies a la qual sabem moltes de les dades sobre la vida dins del claustre. El gran dormidor, al pis superior, ara acull una sala d’exposicions i és la nostra última parada de la visita. Començava la presentació del llibre Perills d’amor de Joan Roís de Corella.

 L’acte va estar presentat per Carles Duarte, director de la Fundació Carulla i participava Eduard J. Verger que ha adaptat l’obra de Corella per a lectors actuals. El recital va esser a càrrec del també poeta valencià Andreu Galan. Duarte va destacar l’aposta valenta de Tast de clàssics, d’acollir als clàssics i oferir una versió actualitzada de mans d’un autor literari. Lligant així tradició i present. Ja no podrà dir ningú que no pot llegir poesia medieval perquè és massa feixuga. Ja no teniu excusa!! Verger, per la seva part va glossar la vida i obra de Corella del que afirma se un amant confés. Algun ja el coneixen com “el boig que li agrada Corella”, com ell mateix va afirmar. Un autor al qual va descobrir als anys 70 a una València a on només hi havia una llibreria a on podies comprar llibres en català i amb el que va descobrir que hi havia una altra veu possible, que la seva tradició literària no era la del castellà sinó aquesta. I que ja no escoltava la veu de la seva avia mentre llegia Ausiàs March sinó que escoltava una veu moderna, una veu potent, una veu que semblava escrita en aquell precís moment. Verger es confessa un simple lector fascinat per l’obra de Corella. Gràcies a ell rebem aquesta actualització dels seus poemes amorosos més famosos com La balada de la garsa i la merla, La mort per amor i algunes de les proses més conegudes i preciosistes com Història de Leandre i Hero o Història de Jasón i Medea i la infidelitat cruel de Tragèdia de Caldesa.     La poesia de Joan Roís de Corella enganxa, i ho fa amb la seva musicalitat, amb la seva modernitat, tot i que es va escriure al segle XV, i per la seva temàtica. Perills d’amor és història dolorosa i sentida del desamor, dels perills que els amants patiran si estimen amb follia i desesperació. Poca cosa ha hagut de canviar Verger en els poemes de Corella. La prosa és una altra història, ja que imitava als clàssics llatins amb construccions massa complicades per un lector actual. Un llibre de 132 pàgines que es llegeix en un sospir i del que no pots apartar la mirada. Corella aconsegueix 600 anys després continuar viu, potent, encisador. Alguns diuen que els seus poemes de temàtica amorosa o més ben dit del desamor eren una crida a no caure en el perill del mateix, a no sucumbir a la trampa de l’amor que ens atrapa, a fugir de la passió però si llegeixes els seus poemes, hi ha més que passió, semblen vius i això no s’aconsegueix sense saber que és això. Llegim, llegim i rellegim sense parar, pàgina rere pàgina i quan acabem extasiats pensem, “en vull més!!!!”.

Fotografies: Jordi Vidal