La dona de Déu d’Amanda Mikhalopulu
A La dona de Déu, publicada per Raig Verd, una dona jove rep la proposta de matrimoni de Déu i ella l’accepta. El que no s’espera és trobar-se amb un matrimoni a on la frustració serà el pa nostre de cada dia. Llavors, contravenint les regles del “paradís” en el que viu i del seu marit, comença a escriure la seva història.
El llibre d’Amanda Mikhalopulu és ficció, però també té una mica d’assaig gairebé teològic. En ell no només coneixem la història personal de la seva protagonista, que no té nom, almenys, nosaltres no el coneixem. També vivim la seva evolució com a persona, des de l’adolescència fins a la maduresa, des de la fe cega al dubte i el qüestionament. Unes incerteses que la porten a treure’s la bena dels ulls i començar a veure la vida com és en realitat i no com l’han dit que ha de veure-la.
Dividida en tres parts, Infern, Purgatori i Paradís, evocant La Divina Comèdia de Dante. No és una novel·la a l’ús. La dona de Déu, requereix que llegeixis amb molta atenció, prenent nota i aprenent, d’una estructura diferent, d’una forma diferent d’explicar una història. Quan la protagonista acaba rebent aquesta proposta de matrimoni tan inusual, és una jove inexperta, una dona que encara no s’ha format la seva pròpia opinió. I rep aquesta petició de Déu com un regal. El que no sap és el que comportarà.
En aquest procés que emprendrà d’autoconeixement viurem la seva transformació. Ella és un ésser curiós i vol saber més, sempre més, i ja sabem que les religions, molts cops deixen moltes preguntes sense resposta i fins i tot castiguen a aquells que es fan massa preguntes. La nostra protagonista no pararà de fer-se-les. No som així els éssers humans? Curiosos per naturalesa. Aquesta dona avida de coneixement, pateix. I així l’autora ens mostra els patiments i les dificultats a les quals una dona escriptora s’enfronta. I ho fa al·legòricament.
La protagonista, la narradora, també és una autora que no està d’acord amb la versió patriarcal de la seva història, i decideix escriure-la o reescriure-la en primera persona. I l’escriu i reescriu mil cops per canviar-la, d’amagat del seu marit, que és Déus i que és la prohibició personificada. Ell posa els límits, el món és com ell vol, s’ha de fer el que ell mana,… Però ella no és una dona pietosa, és una dona curiosa, un esperit inquiet que acaba atrapada en les restriccions que el seu matrimoni i el seu marit l’imposen. Atrapada en aquest paradís que està més buit del que ella mai s’hauria imaginat. Quin gran honor ser la dona de Déu, pensa al començament de la seva vivència, i com canvia aquesta visió quan com a dona creativa, curiosa, intel·lectual i avida de coneixement, comença a créixer com a persona.
Ella i déu són parella, discuteixen com a tal, però també com pupil·la i mestre, sobre l’existència, sobre la realitat, sobre amor, però sobretot, sobre la literatura, part fonamental de l’ésser humà i part central d’aquesta novel·la. La literatura, poderosa, és capaç de crear un espai perquè siguem lliures. La dona de Déu és aquest tipus de literatura que causa addicció a més, que llegireu en un sospir, gaudint de cada moment.