‘Jauja’, de Lisandro Alonso: la vida es sueño

Reflexionava, durant un recent viatge a terres prou remotes, sobre la dificultat dels instruments tècnics i humans per reflectir l’inabastable. Es força difícil explicar, fer sentir, mostrar en imatges, la immensitat. Sigui d’unes muntanyes de les que no veiem el cim, excepte quan som ben lluny, o d’un lloc on la perspectiva ens du a visions errades. Sigui d’una selva, la impenetrabilitat de la qual sols es posa en evidència quan proves de travessar-la, mai en la imatge que podem obtenir des de fora, per gran o per acolorida que sigui la imatge que transmetem. Sigui un desert, la immensitat del qual no es captarà més que a vista d’ocell però la duresa del qual sols es viurà en travessar-lo… Així és la vida, així es el mon en el que vivim, immens i superior a l’ésser humà en totes les seves dimensions. Tan inabastable que ens pot resultar irreal. Entre mar i desert, Jauja arrenca entre dos immensitats, dos incerteses. Un mar, un oceà de dubtes, al qual el protagonista sembla indiferent. Un desert al qual diversos personatges es refereixen com una amenaça i que anirà agafant presència i protagonisme a mesura

que es dilueix la entitat dels personatges humans, marionetes, la voluntat dels quals és insuficient per controlar el seu destí. A Jauja la Natura es superior a l’Home però, a l’hora, les seves dimensions li confereixen característiques d’intangible, d’irreal, de bigger than life. Es impertorbable, persistent, eterna. L’home, la dona, son personatges que viuen, repetidament tal vegada, un somni, un mal son. A l’inici de la pel•lícula sembla que Gunnar Dinesen (insòlit Viggo Mortensen, allunyat de l’èpica d’altres obres que ha interpretat) sigui conscient que alguna cosa ha de succeir. Els comentaris sobre els atacs de Zuolaga, un personatge fèrric, sobre l’erm que els envolta, semblen ser premonitoris. Temorós que un militar assetgi la filla, contemplant inútilment l’horitzó buit, Dinesen no sap veure l’atracció que aquella terra i els seus homes exerceixen sobre la noia i haurà de pagar el seu error amb una cerca interminable. Jauja te els colors de Kaurismäki (amb qui comparteix el seu director de fotografia, Timo Salminen que treballa amb la llum la irrealitat del paisatge) però també evoca al John Ford de Rio Grande i de Centauros del desierto (The Searchers), obra de la que pren no sols el tema de la cerca sinó a més plans molt concrets (la imatge de l’abric militar, la presa del desert des de l’interior de la cova…). Nogensmenys la intenció de Lisandro Alonso el situa molt més a prop de las narracions trencades, difuminades i dels personatges perduts en sí mateixos que habiten el cine del tailandès Apichatpong Weerasethakul, fins i tot del Gerry de Gus van Sant. Històries que acaben sense final, protagonistes que desapareixen a mitja pel•lícula, misteris sense resoldre… i la sensació entre fascinant i incòmode de trobar-nos dins del somni d’un altre, de veure el procés de creació d’un conte al qual es barregen les diverses opcions possibles, de trobar en la pantalla diversos palimpsestos d’una pel•lícula que es fa a sí mateixa deixant enrere la voluntat dels personatges i inclús la dels mateixos creadors… En aquest sentit, no tardem en pensar si Dinesen ha emprès un viatge cap enlloc, si arribarà a trobar la filla o si ell mateix tampoc no arribarà a cap destí. De manera progressiva el paisatge àrid l’envolta i es fa amo i senyor de la pantalla. Els rastres de la noia s’esvaeixen, el rumb es torça i, finalment, desapareix fins i tot l’amenaça de caire humà que representava Zuloaga. Dinesen resta sol, aïllat, a l’immens erm i Alonso el retrata en una marxa obstinada cap a enlloc, movent-se amb dificultat (excel•lent interpretació corporal de Mortensen) entre les pedres. El surrealista encontre a la cova culminarà la representació del malson, deixant a Dinesen, tot heroisme perdut, en una deriva front d’una natura inabastable que l’assimila en si mateixa i que el fa presoner d’una història que ja no li pertany, com a l’Aguirre de Herzog. A un epíleg per mi innecessari, Lisandro Alonso estableix un joc de miralls i referències entre personatges de diferents èpoques. Potser son els contes que s’entrecreuen, potser el somni d’un somni o potser veiem la realitat del somniador. Tant se val. Ja ho sabem, Calderón ens ho havia explicat fa temps. Jauja es un fascinant variació visual de les seves paraules.