Cròniques del Kefiristan (apunts d’un viatge a Tadjikistan) Part 2

El Gran Hotel Leninabad
La desintegració del comunisme va deixar un rastre de cadàvers estructurals: fàbriques majoritàriament però també línies de ferrocarril, estacions de seguiment aeri espacial, mines, balnearis i hotels, conformen un conjunt espectral. A Tadjikistan, com a la resta de l’URSS, es dona la mateixa situació, presentant al seu teixit urbà i també rural edificis abandonats, envaïts ara per pols i herbes, com orgues que han perdut la seva funció.
El “Gran” Hotel Leninabad, a Khojand, podia hostatjar molts centenars de clients. Cambres i sales de reunió estaven orientades a lluir l’excel·lència formal i tècnica del sistema. Tretze plantes i sales de conferències fetes més per enlluernar que per usar. Un gran embolcall, orgullós, cregut de si mateix. El Leninabad és ara una imatge deformada del que pretenia ser. Un hotel zombie del que sols funcionen dues de les tretze plantes. Al lobby un recepcionista atrinxerat rere un gran vidre, tal vegada blindat. Una reixa tanca el pas als nivells inferiors i altres passadissos i uns mobles, estratègicament situats, tanquen el pas a uns ascensors que fa temps deixaren de funcionar. Uns graons gastats, trencats, porten cap als dos pisos encara vius, evitant una de les plantes fantasmes on, si algú gosa treure el nas, potser vegi els personatges de El Resplandor movent-se pel passadís. A l’Hotel Califòrnia s’hi hostatjaven personatges perillosos però hi havia un guariment de luxe. A l’Hotel Leninabad pots sentir presències però el decorat és més que decadent, directament ronyós o deixat. Es manté a la dimensió socialista i, en arribar a la planta, podem veure com una mestressa et rep, rere el taulell, como als vells bons temps, per enregistrar per segon cop les dades de passaport i guiar-te a la cambra. Aquí acaba però, tota sensació d’eficiència que el visitant hagi pogut tenir.
Les portes dels ascensors també estan bloquejades per cadires i sofàs als quals jeuen, sense aparent ocupació o objectiu a la vida, dues dones més. Al petit aparador vora el taulell hi ha begudes i productes de neteja que deuen contemplar el buit fa més de dues dècades. El més palpable signe de modernitat correspon a un calendari de fa quatre anys amb una foto del president al bell mig d’un camp d’espigues. Seguint pel passadís, guarnit amb catifes i motllures de guix a les parets, arriben a la porta de fòrmica que ens correspon. És ben fàcil, un cop oberta, parlar dels somnis trencats del comunisme. Veient les parets color verd esvaït, les esquerdes, la cisterna trencada al bany o els somiers i matalassos que haurien d’haver estat jubilats temps enrere. Inevitable pensar en els ideals perduts.
Fora per cansament, fora per l’orgullosa afirmació respecte a la presència d’aigua calenta a la dutxa, vaig deixar caure la motxilla a terra i vaig asseure’m al matalàs tot sentint com cruixia l’estructura.
_____________________
…Vaig pensar que la calor em produïa malsons. Però la veritat era que la finestra no encaixava. De ben segur per aquest motiu, com també havia assenyalat la mestressa, la cambra no era gaire calorosa. La veu, els sorolls que sentia, havien doncs de ser reals. D’entre tots els sons que rebia, un venia de dins mateix de l’habitació. Vaig témer que algú hagués entrat i vaig obrir els ulls.
Karl Marx era a la vora del llit, assegut a una cadira, comptant monedes i remugant en alemany. Pel motiu que fora, l’entenia perfectament. Va repassar diverses teories econòmiques i va lamentar la fallida del socialisme deguda, segons ell, a una combinació d’incompetència, supèrbia autocràtica i manca d’autocrítica. Jo me’l mirava, del llit estant, mentre ell anava passant les monedes d’una a altra mà i les depositava a terra, deixant de comentar aspectes de teoria social. Tot i poder seguir les paraules, jo em perdia en els conceptes i em resultava neguitejant. Vaig incorporar-me i vaig avançar cap al passadís d’on venia un munt de crits i renecs. Allà vaig veure un parell d’homes que rodolaven, avançant i reculant, colpejant-se violentament. Els vaig observar i vaig adonar-me, amb sorpresa, que es tractava de Stalin i Lenin. En arribar a l’àrea de recepció, Lenin, que anava vestit amb el mateix abric amb què és representat tants cops, va poder incorporar-se i va començar a etzibar brutals puntades de peu a la cara i el ventre de Stalin, qui gemegava arraulit com un animaló. Del fons, d’un dels sofàs de davant dels ascensors, vaig sentir un riure. Vaig arribar fins allà i en arribar a la sala vaig reconèixer a Trotsky, amb el piolet clavat al crani. Reia i picava de mans, gaudint de l’espectacle. De sobte va treure’s l’eina del cap i li va oferir a Lenin per tal d’utilitzar-la contra el dictador:
-!Apallissa’l amb això! De ben segur li fa mal!
Pel fons del passadís pujava la remor d’una colla de gent cantant la Internacional. No els vaig esperar i vaig tornar a la meva habitació, confiant a gaudir encara d’unes hores de son. Al meu costat, Marx seguia amb els seus comptes.
No vaig fer com el protagonista de l’Hotel Califòrnia. Estava més atabalat que aterrit i vaig ficar-me al llit de nou. Vaig seguir dormint. L’endemà vaig llevar-me, gaudir de l’aigua calenta i vaig marxar deixant enrera aquell espectre soviètic. Quan vaig aixecar la motxilla del terra, vaig trobar un parell de monedes oblidades per Marx.
Dins la Dimensió Desconeguda
Tot país té les seves imatges icòniques, siguin creades artificialment per campanyes publicitàries o escollides per mèrits propis. Al Tadjikistan no hi ha gaire imatges icòniques. La Pamir Highway definida per una carretera recta al mig d’un altiplà desèrtic, les fortaleses d’Hissar o Yamchung tal vegada i, possiblement, Kara Kul, el llac Negre (Kul vol dir llac en Kirgiz, així que no perdem temps en bromes o jocs de paraules fàcils).
El Kara Kul és salat i tot i així es gela a l’hivern quan les temperatures cauen per sota dels quaranta graus sota zero. Es diu que no té una vida animal per tan difícils condicions, tot i que és un punt sobre el qual les fonts bibliogràfiques es contradiuen. A l’estiu les seves aigües, pures com són, llueixen un incomparable blau turquesa i reflecteixen impecablement les muntanyes que l’envolten. Potser sí. Si Tajikistan ofereix alguna imatge icònica, aquesta hauria de ser el Kara Kul.
La Pamir Highway descendeix d’un pas de muntanya a 5.100 metres i pràcticament espetega amb el llac. Vam arribar cap al migdia. L’aigua, blau sense rival, reflectia cel i terra. Era tal com si haguéssim entrat a la fotografia dels llibres o dels catàlegs de viatges. No hi havia onades, com al Yesil Kul, ni ramats pastant a les seves vores com a tants altres estanys encerclats per la carretera. No es distingia pescadors ni tan sols vilatans recollint fang de la seva perifèria. Al poblat que té el mateix nom que el llac, quatre cases com qui diu, no hi havia una ànima als carrers. Cap silueta fugaç entrant a una casa, cap ombra en moviment, cap soroll, cap senyal de vida. Vam poder trobar una homestay senzilla però no ens podien oferir menjar. A una altra casa una noia silenciosa ens va escalfar un plat de noodles.
Teníem certa sensació d’incomoditat. Kara Kul podia haver estat la culminació de la ruta, el lloc on el desert deixava pas a l’oasi. Però en comptes d’això el desert desmentia la imatge tramesa per altres viatgers i per professionals del turisme. Kara Kul era més gèlid, més mancat de vida, que els trams àrids i secs que havíem travessat on sempre es veien ocells, marmotes, iaks i cabres, camioners, pastors i viatgers. No tenia gens de l’encant ni de la calidesa del campament (a les pastures, el jailoo) on havíem dormit la nit prèvia, a més de 4000 metres d’alçada.
Vam anar fins a la vora nord del lloc per veure uns “geoglifs”. Estaven referenciats a la guia però no sabíem ben bé què eren. Vam descobrir que es tractava de grups de pedres distribuïts definint sobre el terra un conjunt de línies i de formes geomètriques i de les quals no es tenia més informació. Voluntariosament vaig prendre algunes fotos a les quals no es distingia, de fet, més que una sèrie de còdols a un terreny sorrós, el significat dels quals s’havia perdut a les boires de la Història. Em vaig sentir com els personatges de Stranger than paradise, de Jim Jarmusch, quan, després de conduir per una tempesta de neu arriben al desitjat llac que volen visitar i es troben amb una absoluta manca de visibilitat, confonent-se cel i aigua en un paisatge nevat.
Em vaig tombar i vaig observar una silueta que es distingia, ja feia més de 100 kilòmetres, seguint la Pamir Highway. Una cinquantena de metres més enllà de la ruta una tanca feta d’altes estaques i filferro separava Tadjikistan de la Xina. Els dos països havien acordat una zona neutral de 10 kilòmetres d’amplada a banda i banda dels darrers pics del Pamir i aquella infame barrera s’estenia per darrere i per davant nostre, seguint pendents, penya-segats, roca i sorra. Veure la natura fracturada per tan burda construcció, amb objectiu coercitiu, repressiu, resultava neguitejant. El Kara Kul, per la seva banda, no era a la vora. Tal vegada hi havia 1 o 2 kilòmetres fins a la platja, espai ocupat per maresmes que dificultaven l’accés al dipòsit de blau. Vaig sentir en aquell moment la sensació que Kara Kul era, com d’altres imatges icòniques, un immens decorat, fet per atreure i atrapar turistes. El silenci i la marca de la frontera reforçaven aquesta sensació i també em donaren la idea que, en cas de no marxar aviat, quedaríem atrapats eternament dins d’aquella mateixa imatge, com personatges perduts a la Dimensió Desconeguda.
Ni tan sols vam retrocedir per avisar a la homestay. Era com si el xofer tingués el mateix pressentiment. Va posar el jeep en marxa i vam prosseguir camí. La imatge perfecta de Kara Kul, dels seus reflexos i el seu color, va desaparèixer aviat. La presència del tancat, però, va continuar durant molts, massa, kilòmetres.
Fotografíes: Antoni Peris