Cròniques del Kefiristan (apunts d’un viatge a Tadjikistan)
Persones, somriures.
Al cap de tres dies de viatge, tens la sensació de no saber-ne prou del país, de no comprendre què hi passa, com batega, de no haver vist o no haver entès tot el que hauria d’haver vist o entès. Desig, ànsia de control insatisfeta, tal vegada. Grans expectatives, potser… Però, si em paro a pensar, Deu n’hi do, tot el fet, tot el vist, tot l’experimentat.
Deixem de banda monuments. Són moments el que compte en un viatge. I els moments els fan les persones. L’àvia que a la taula veïna de la cafeteria comença de sobte a cantar melodies locals, el senyor que deixa els seus afers per acompanyar-nos durant quinze minuts a la cerca d’una botiga de telefonia, el jove afganès que en perfecte anglès ens diu que la seva nacionalitat és Nacions Unides, que vol emigrar a Canadà però que ens convida a visitar el seu país, acollidor, bell i majoritàriament segur (.. vaja, potser el proper any!), els improvisats alumnes d’anglès que vam tenir a i a qui vam preguntar què voldrien pel seu poble (amb respostes que anaven d’un aeroport per jumbos a un supermercat ), els tadjiks expatriats que ens explicaren en anglès les seves experiències vitals a Kirguizistan o Arizona o, per sobre de tots, del xofer que ens explicaria amb poques paraules (tant per parquedat com perquè el seu anglès no era ni bàsic) aspectes de la societat, religió i demografia … Tots plegats són el viatge, els seus rostres, la manera de saludar, els intents per conversar, les breus paraules intercanviades, els somriures…
Fugitius
És contradictori o és lògic? Cada cop que hem pogut parlar amb algun jove ens ha demanat si ens agradava el seu país, la seva ciutat. La resposta esperada, naturalment, era “si”. Nogensmenys tots ells ansiaven residir a l’estranger. El sou mitjà d’un professional tadjik amb carrera universitària ronda els 100 dòlars mensuals, 200 com a màxim per aquells vinculats a l’administració. El preu d’un litre de gasolina és proper als 2 dòlars. Per tant el gruix de productes (queviures inclosos) que provenen de l’estranger (Xina i Kirguizistan majoritàriament) tenen preus poc assequibles per la població tadjika. D’aquesta situació es deriva la fascinació per altres països, siguin Rússia o els Estats Units. Miraculoses beques d’intercanvi (moltes facilitades per la Fundació Aga Khan) han permès a uns pocs fascinants estades a Califòrnia (amb 3 dies a Disneyland inclosos) o Suïssa (per aprendre anglès?) o han causat, com era el cas de la Niso, una permanent obsessió pel Big Ben. Mentrestant molts altres joves (a un país amb taxa d’escolarització superior al 90%) segueixen pasturant cabres i yaks limitant-se al que hi han après ancestralment, es dediquen al tràfic d’heroïna des d’Afganistan (i això explicaria el nombre de grans 4×4 i vehicles esportius a Dushanbe) o entren al món del turisme, sigui com guies o, més freqüentment, com xofers.
Aquest seria el cas d’un grup de joves (i no tan joves) que aviat representaran un grup social diferenciat. N’és perfecte exemple el nostre conductor, en Musa, tadjik per nacionalitat, kirguís d’ètnia, amb els pares vivint a Murghab, zona kirgissa a l’Est del país, i la dona a Osh, segona ciutat del Kirgizstan. Musa va estudiar biologia però, com molts altres joves, va considerar que dedicar-se al magisteri al seu país no era gens rendible. El seu anglès és molt bàsic i encara que compren, no s’expressa prou bé. Parla kirguís i per entendre’s amb els tadjiks de Wakhan o de la zona occidental ha de comunicar-se amb rus. Va treballar fins que va tenir vehicle de la seva propietat i es dedica entre maig i octubre a portar turistes doncs està més ben pagat que fer de taxista (i quan sàpiga prou anglès ho farà per compte propi, de ben segur) i entre novembre i març condueix un camió portant carbó de Sary Moghul (Kirgizstan) a Murghab. El seu salari és doncs variable. Però suposant que tingui feina durant tot un mes d’estiu pot guanyar uns 300 dòlars, amb el menjar i allotjament inclosos i propines a part. Si els joves que fan intercanvis no accedeixen a continuació als estudis de manera fàcil i a un salari digne, l’únic que es produirà serà una “fuga de cervells” cap a Rússia o Turquia i els interlocutors i referents socials que govern i partits polítics hauran de tenir en compte serà un grup amb interessos econòmics tant limitats com específics. Imagino una bona carretera travessant els Pamirs, amb una línia de homestays orientades al turisme “d’aventura” i uns tallers mecànics adients pel trànsit en un país estancat cada cop més en l’agricultura de subsistència.
Un país Frankenstein
Als anys vint, mentre Europa alimenta amb crisi i fam la pujada dels feixismes, Stalin defineix l’URSS de manera estratègica, canviant les fronteres polítiques del seu imperi. Maquiavèl·licament desplaça poblacions dels Urals, Sibèria, el Caucas i Àsia Central, creant, quan cal, nous estats. Estant establerta la frontera amb Afganistan per un tractat Rus – Britànic, i malfiant-se de l’islamisme al sud del Riu Penj (l’Amu Dària) Stalin decideix crear una nova república soviètica que farà de tampó entre la Rússia post zarista i els tradicionalment rebels muntanyencs musulmans.
El resultat, la nova república soviètica del Tadjikistan, té una part de la població molt a favor, atès que recull les seves històriques aspiracions de reconeixement nacional, hereves de l’imperi samànida del segle IX que anava de Bujara fins al Pèrsic i del posterior imperi mogol (El projecte de Stalin, però, té un problema. Per assolir la categoria de república el territori precisa un nombre determinat d’habitants que li manca. El dictador pren una decisió critica: atribuir a Tadjikistan els territoris al Nord de la serralada del Zerafshan. Aquests, rics i fèrtils, formaren part segles enrere d’un únic regne amb Tadjikistan però la seva ètnia és uzbeka, amb diferents trets culturals.
Aquesta, com moltes maniobres del líder soviètic, va esdevenir un regal molt enverinat. Poc més de mig segle més tard, a la caiguda del règim soviètic, es va desencadenar una guerra civil amb toc de queda als carrers de la capital, Dushanbe (fins aleshores anomenada Stalinabad, cruel herència), entre partidaris del comunisme, d’un post comunisme, independentistes de la part oriental de l’estat i els integristes islàmics.
Actualment, quan un sol freqüentment implacable a l’estiu o un fred rigorós a l’hivern ho permeten, els ciutadans surten a comprar als diversos basars o a passejar per les agradables avingudes d’una capital plena d’arbres, jardins d’ombres acollidores, sortidors, fonts i séquies. Hores d’ara regna la pau però no queda clar si l’estat està realment consolidat. Al Nord – Oest, la població majoritàriament uzbeka (minoritària al país) aporta més del 75% de la riquesa del país basant-se en els cultius. A la regió autònoma de Gorno Badahkshan, al centre i Est del país, hi habita una petita part de la població total però representa dos terços del territori. En aquesta àrea cal distingir els pamiri (habitants de les valls aïllades entre pics de 5000 a 7000 metres, amb cultura pròpia i llenguatges diversos) i els wakhanis, amb origen ètnic diferenciat i cultura pròpia, majoritàriament ismaïlites xiïtes a un país fonamentalment sunnita i que comparteixen les seves tradicions amb els habitants afgans de l’altra banda del riu.
Finalment, els kirguíssos, amb tradició nòmada i ramadera, ètnia, llenguatge i cultura diferents de la tadjika (però sunnites com ells) són la minoria majoritària a l’Est del país, representant vora del 90% de la població a una àrea sensible, fronterera amb Kirguizistan però també amb la Xina.
L’equilibri és doncs molt difícil i els governants (més ben dit, el president Rachmanov, qui juga el paper de cabdill fa més de tres lustres) es mouen entre un post comunisme enyorat de Lenin i un islamisme tal vegada promogut pels països del Golf (a la zona occidental sembla que l’àrab està situant-se com a llengua estranger en diverses escoles).
L’any passat un alt càrrec del ministeri d’Economia va ser assassinat a Khorog, la capital de l’àrea autònoma, quan es discutien les balances fiscals entre aquella regió i l’Estat central (es diu que d’ençà del suport de la regió al bàndol revoltat durant la guerra civil de fa vint anys el govern ha maltractat el Badakhshan que està molt més endarrerit que la resta del país). Van seguir diverses manifestacions fins que l’exercit va aparèixer en un tumult i algú (?) va assassinar 20 persones. Després va tornar la calma i, ara, aparentment, pels estrangers desconeixedors de l’idioma, tots són tan amics… fins que tot plegat exploti als nassos de nou.
El president Emomalii Rahmon (Rahmonov segons la terminologia soviètica va ser emprat fins a l’any 2007) complirà al novembre 19 anys al càrrec, tot i que ja va estar com a cap d’estat durant el període de guerra civil entre el 92 i el 94. Amb acusacions de corrupció i abús de poder (Youtube va bloquejar-se quan van aparèixer imatges d’ell a un casament, cantant fora de to i potser begut), sembla preparat per continuar al càrrec. Va sobreviure una guerra amb 100.000 morts, un intent d’assassinat i un parell de cops d’estat i sembla que vol perpetuar-se durant uns 4 anys més.
Fotografíes: Antoni Peris i Grao.