Camí de sirga, o el tribut de Roberto Morote a Jesús Moncada

Avui us portem una novel·la gràfica molt recomanable. Es tracta de Camí de sirga, de Roberto Morote (Teruel, 1987), publicada en català per Trilita Edicions i en castellà per Gp Ediciones. Es tracta d’una adaptació de la novel·la de Jesús Moncada.

Camí de sirga (1988) és l’obra més emblemàtica de Jesús Moncada (Mequinensa, 1941-Barcelona, 2005). És un exercici literari que serveix tant de testimoni històric com d’homenatge a un món desaparegut: el de la vella Mequinensa, poble aragonès de la Franja de Ponent negat sota les aigües de l’embassament de Riba-roja.

Camí de sirga és una novel·la coral fragmentada, on a través de múltiples veus i perspectives es construeix un mosaic de records, anècdotes i tragèdies que conformen la vida al poble de Mequinensa durant la primera meitat del segle XX.

A través de la memòria col·lectiva, es recorren els episodis que han marcat la història local: des dels anys de prosperitat minera i comercial fins a les ferides obertes per la Guerra Civil i la repressió franquista. La veu narrativa es fon sovint amb altres relats i històries explicades pels habitants, generant una polifonia de veus que dona una gran riquesa a l’obra.

Un dels eixos temàtics centrals és la pèrdua, especialment la del poble físic i del món que aquest representava. La vella Mequinensa (amb les seves mines de carbó, l’activitat al llarg de l’Ebre i els costums arrelats) queda soterrada sota les aigües del pantà construït per l’empresa hidroelèctrica. Aquest fet real es transforma literàriament en un símbol de la destrucció del passat, de la memòria col·lectiva i d’una manera de viure que desapareix en nom del progrés.

Roberto Morote explica a la seva web que adaptar aquesta obra literària a còmic li va suposar una pressió important. Va treballar durant un any en el procés d’adaptació del guió, coincidint amb la seva estada en Mequinensa i fent un procés de recerca amb les publicacions que hi havia sobre la història local i entrevistant els veïns que havien estat testimonis de la desaparició del Poble Vell. Va resultar molt difícil però necessari eliminar capítols del llibre, i en això va recaure el gruix del treball. L’altre repte era adaptar un text que en la seva majoria és prosa sense diàlegs en una successió de vinyetes amb diàlegs.

Va comptar amb molt de material gràfic que documentava les diferents èpoques, els edificis, les vestimentes, els carrers de Mequinensa o els llaüts: les embarcacions de fusta impulsades pel vent o per la força d’homes i animals, amb els quals es transportava el carbó per l’Ebre.

Per traduir tot aquest món a imatges, Morote va fer servir tinta xinesa en diferents graus de dissolució. Creia que l’aigua, una de les protagonistes de la novel·la (si no la més) havia de ser present en totes les pàgines. Per això va realitzar les 160 pàgines que formen aquest còmic de manera artesanal, amb aigua.

Les imatges enn blanc i negre són expressives i tremendament evocadores, i traslladen perfectament a aquelles coordenades concretes en el temps i l’espai. En definitiva, una novel·la gràfica tremendament recomenable. No us la perdeu!