Lletres de batalla, l’honor a cop de paraula

Era notòria la tírria que Joanot Martorell i Joan de Montpalau es tenien en vida. Va ser una d’aquelles amistats-enemistats més sonades del segle XV. La raó, una dona és clar. L’autor del Tirant lo Blanc i Montpalau eren cosins de segon grau, molt ben avinguts, s’estimaven com germans fins que el segon va seduir la germana de Martorell Damiata, prometent-l’hi amor etern i un casori que mai no va arribar. Això si es va emportar la seva flor de regal. Deshonrada la noia i la família sencera, Martorell decideix batre’s a mort amb el seu antic germà i amic i per això inicia aquestes Lletres de Batalla que gràcies a la col·lecció Tast de Clàssics de l’Editorial Barcino recuperem amb un llenguatge adaptat als nostres dies en versió de Joan-Lluís Lluís.  

  Nou cartes de desafiament a una batalla a ultrança de Martorell i les seves respostes de Montpalau, a on ambdós fan servir la ironia de la ploma per dir-se de tot i així no estomacar-se. ¿A on queda l’honor de cavallers? Amb un llenguatge il·lustrat i formal, atenent-se a les normes que els cavallers han de seguir, Martorell i Montpalau es llencen l’un a l’altre el guant. El primer per què el segon admeti el deshonor i la vergonya que ha produït no complint la seva promesa i el segon negant haver promès res. La pobra Damiata que mai més es va casar, acaba en un segon pla, tant que sembla que no existeix. La seva deshonra es va fer pública i notòria gràcies a l’esforç del seu germà, però això no importa. O això sembla a mesura que passen els mesos i arriba una nova carta.   Divertida relació epistolar que com diu Montpalau en la seva resposta a la sisena carta de Martorell: “que del que es diu al que es fa hi ha cent maneres de no arribar”. Lluita dialèctica, lluita escrita entre els dos cavallers que s’entossudeixen en no arribar mai a cap acord que esdevingui en combat final i honor restablert de la pobra Damiata. ¡Qui se’n recorda d’ella dos anys després entre carta i carta enfuriada! Entre una missiva i una altra, el to va pujant des del més respectuós ordre cavaller a gairebé la rabieta de dos infants. I tu més, i tu més. I tu trigues més a buscar jutge i tu més, i tu més. I ara tinc cinc mesos per buscar-l’ho, ai no millor vuit, i així entre ara si ara no, aquest dos no s’esbatussen mai. Tan exasperant arriba a ser la situació que donen ganes de retrocedir uns quants segles i donar-los d’hòsties. Amb perdó de la paraula. Damiata, hauries d’haver agafat l’espasa i tallar-los el cap a tots dos.   Pensant en positiu, per sort no es va esbatussar Martorell o no hauríem pogut llegir probablement el Tirant

lo Blanc però el que és cert és que els cavallers tenen molt de temps per enviar-se cartes i poc per entrar en acció. Si en Tirant se’ls trobés a tots dos…