Chaika: L’ignorat valor de la perifèria

Després d’un temps d’anar parlant de cinemes perifèrics, ens trobem que l’autèntic cine perifèric és el que tenim a dins. No sols hi ha una gran quantitat de cinema espanyol que no s’estrena. Hi ha un gran nombre de bones pel·lícules espanyoles, i catalanes, que no es veuen. Possiblement sigui cert que Hollywood funciona com el centre del mon cinematogràfic. O, si més no, el gruix de la població occidental així ho accepta. Però sembla també cert que el nostre està entre els que anomenàvem cinemes de la perifèria. No cal anar més enllà. No cal buscar entre el cinema paraguaià (del que hem pogut veure fa poc 7 cajas (id, JC. Maneglia, T. Schembori, 2012). La perifèria som nosaltres.

Chaika (M.A. Jiménez, 2012), la seva producció, la història que explica i la seva pròpia història en son un bon exemple. Chaika, de fet, es una producció nòmada, una pel·lícula espanyola amb coproducció georgiana i russa i rodada al Kazakhstan. I, de fet, es una cinta molt més clàssica del que sembla. Ens porta al Terence Malick de Días del Cielo (Days of heaven, 1978), El nuevo mundo (The new world, 2005) y To the wonder (2012) i, tornant als orígens, a FW. Murnau a Amanecer (Sunrise, 1927) y a City girl (1930). A totes les seves dones desubicades i amb sentiments dividits; però, ara, amb un costat molt més fosc, més fatal. La història que conta es la de Ahysa, prostituta kazakh, y Asilbek, mariner siberià, dos nàufrags a la immensitat de l’antiga URSS. Chaika es un autèntic melodrama rural sobre una dona desarrelada i la seva intrusió en un entorn aliè i hostil. Asylbek recull a Ahyssa, embarassada, quan completa els seus extensos serveis a un vaixell de càrrega, un cop tota la tripulació (excepte ell?) se l’ha repassada. I se l’emporta, amb criatura inclosa, a un remot cul de mon al mig de l’estepa on haurà de conviure amb un germà adolescent, un altre alcohòlic i reprimit i una mare bruixa repressora, castradora i engendradora d’odis. Ahysa sols vol passar unes setmanes, tal vegada un hivern i, finalment, restarà atrapada a un pàram estèril envoltada de llops i on ella acabarà per emprar unes armes no conegudes.

La Chaika del títol, el sobrenom rebut per Valentina Tereshkova, la primera dona astronauta i símbol de la riquesa i el poder soviètics, transmesos als obrers i camperols, esdevé ara el símbol del que mai no va arribar a ser, si més no pels desheretats que sobreviuen, irònicament, de la ferralla que cau del cel. La troballa del metall roent, surcant el cel i ensangonant l’estepa en esclafar enternars de peixos es una gran metàfora per l’antic estat i per la situació actual dels ciutadans i, en una de les seqüències més suggestives vistes els darrers anys, quasi encadenarà amb el patètic final de la matriarca front de la rabiüda mirada de la intrusa. Però, sobretot, Chaika es una història de solituds no compartides. D’un nòmada mariner que desembarca per trobar el seu lloc a la terra que, irònicament, trobarà destruint la seva família i dedicant-se a fer els camins a la pàtria dels nòmades per que altres fugin més enllà. Els camins que Ahysa, nòmada de naixement, prendrà un i altre cop, més com una fuga que per trobar-se a sí mateixa. Jiménez narra amb extrema sobrietat aquesta història de nomadismes reivindicats però no realitzats (els kazakhs van viure el seu període d’esplendor en el nomadisme i ara es limiten, amb identitats esborrades, a la ramaderia) i nomadismes practicats. I per explicar-ho recorre, d’una banda, a una composició del pla, a una fotografia, exquisides, sense caure en l’exotisme, i, d’altra banda, a un minimalisme que vincula narració, imatge i fredor emocional. A diferencia de la sobrevalorada Liverpool (L. Alonso, 2008), Jiménez aconsegueix transmetre el sentiment de desolació amb una mena de tensió reposada, sense caure en el buit narratiu. Pot ser etiquetat com a cine perifèric però, realment, és un cine de dins, un cine que brolla del cor dels personatges i de l’ànima de l’autor.

Dissortadament la perifèria la marquem nosaltres com espectadors. Desprès de reivindicar durant dècades l’opció de veure cinema en versió original sots titulat en català, desprès de trobar uns professionals que s’arrisquen en portar pel·lícules de qualitat a les sales per exhibir-les en aquest format, ens trobem sols a la sala. La Siberia de Chaika es trasllada al pati de butaques. Desolació i una esgarrifança a l’esquena. El problema no està a Hollywood. El problema és a les planes de paper i les web de cinema que ignoren estrenes com aquesta i, també a les ànimes dels professionals i dels aficionats que no arrisquen per descobrir més valors que els ja coneguts o referenciats pels amics. La perifèria no es dons Sibèria, o Kazakhstan. Chaika podria haver-se rodat a Osona o la Mancha i, de no haver-se presentat a un festival de cine independent, haver estat igualment ignorada. No son els cines Boliche o el director Miguel Ángel Jiménez qui es situen a la perifèria de la normalitat amb les seves valuoses apostes. La perifèria som nosaltres i aquí seguirem, amb fred i rancúnia, com els personatges de Chaika, fins que no decidim, de veritat, que volem ser nòmades per sortir d’aquesta estepa intel·lectual a la que ens hem instal·lat.