La memòria perduda, evocació en majúscules
Els que llegiu habitualment els nostres articles segurament sabreu que ens fascina l’univers de Pablo Ley. Si a vosaltres també, esteu d’enhorabona.
Ahir vam tenir el plaer de veure la nova creació del dramaturg i director, La memòria perduda, que es pot veure al Teatre Eòlia de Barcelona fins el 17 de març.
La memòria perduda és una emotiva descripció de les vivències d’una noia que té quinze anys quan esclata la guerra civil, que s’exilia a Itàlia, viu l’auge del feixisme i finalment torna a una Barcelona destrossada.
Aquest periple està lleument inspirat en les vivències de la mare del dramaturg, i constitueix un homenatge a la seva generació, concretament a les dones. En paraules de Pablo Ley: “És, a més, un homenatge a la dona, perquè el seu punt de vista és sensiblement diferent al de la història que habitualment s’explica. I és, en definitiva, un homenatge a tots els que han estat arrossegats per la història sense ser (ni voler-ho ser) protagonistes”.
La memòria perduda és la història d’una nena que retallava fotos de Clark Gable, que se sentia rebel i que va a prendre a somniar rodejada de foscor. Un recorregut emotiu per un episodi convuls de la història recent, marcat per la guerra civil, l’exili, el feixisme i el nazisme.
Interpretada per Raquel Ferri i amb música en directe de Jorge de la Torre, La memòria perduda és teatre en estat pur, evocació en majúscules. Pablo Ley ens sorprèn amb una sala buida, desprovista d’escenografia llevat d’un piano. Les llums de sala, el faristol i l’actriu vestida de carrer amb el llibret de l’obra a la mà et fan sentir en un assaig. Tota aquesta buidor és en sí mateixa una escenografia que ens parla d’essencialitat, de veritat.
“A mi m’hauria agradat que això fos una superproducció”, comença dient la protagonista. I ho és. Un superproducció de l’evocació.
Raquel Ferri fa una feina sincerament magistral. Té una capacitat indescriptible per transportar-te, per passar del plor al riure amb total naturalitat i per dibuixar llocs, moments i ambients íntims, èpics o tràgics. No cal més que la seva presència i la seva veu per dur-te de la mà per la història. Si ja vas vibrar amb ella a Joana 2015. Batalla Campal, aquí trobaràs una màgia semblant, però intensificada pel buit escènic que la rodeja.
En definitiva, una obra molt especial, on Pablo Ley ens emociona i ens fa vibrar amb un recorregut per una vida que resulta íntim i universal alhora. No us la perdeu.