Joana 2015 Batalla Campal, pintar el món amb Pablo Ley

Joana 2015 Batalla Campal
Escrita per Pablo Ley i dirigida per Ester Villamor
Interpretada per Raquel Ferri Moscardó
Amb música en directe a càrrec de Javier Gamazo

L’any passat, vam tenir l’honor d’entrevistar en Pablo Ley amb motiu de l’estrena de la seva obra Digue’m la veritat (podeu llegir l’entrevista aquí). Just aquella tardor se’ns va passar l’oportunitat de veure una de les seves obres més conegudes, Joana 2015 Batalla Campal.

Afortunadament, aquest estiu el Teatre Eòlia l’ha tornat a programar Joana i hem pogut descobrir aquesta petita (gran) joia teatral.

D’entrada, en arribar al teatre ja sorprèn la disposició de les grades, ubicades a banda i banda de la sala de manera que es crea un corredor central. Corredor que està decorat amb grups d’objectes dispersos i pintades de guix al terra, com si tot fos un gran joc de la xarranca.

La segona cosa que sorprèn és el contrast entre les expectatives i la realitat de l’obra. Qui més qui menys tothom espera un monòleg que tingui alguna a veure amb el personatge de Joana d’Arc, la donzella d’Orleans, heroïna francesa que va ser acusada d’heretgia i cremada en una foguera.

A primera vista sembla que hi ha poques coses en comú entre aquest personatge històric i la xiqueta innocent i plena de vida que corre pels carrers del seu poble, buscant les seves amigues i parlant-li a la seva buela en una mena de recorregut costumista rural.

No obstant això, mica a mica anirem presenciant la construcció d’un pont imaginari entre aquest món infantil i l’altre món, el de la cort francesa, el del rei i els cavallers, el de la confrontació, el de la guerra.

Però de quina guerra estem parlant aquí? Ah, amics meus, aquí està el quid de la qüestió. No es tracta tant de la històrica Guerra dels Cent Anys, que va enfrentar a dues grans cases reials de França i Anglaterra entre els ss. XIV i XV.

No, es tracta d’un altre tipus de guerra. Més metafòrica, i potser més important. La guerra en contra del món exterior, la guerra en contra del món dels adults i tot el que aquest món comporta. La guerra, en definitiva, per conservar la màgia de la innocència. La guerra per seguir pintant el món amb el poder de la paraula, de la ment, de la imaginació.

Així ho descriu el dramaturg:

Tenia ganes de fer un treball que se sortís de la Joana d’Arc històrica, el mite francès que posa l’accent en l’Edat Mitjana i en la constitució mítica d’una Nació. Tampoc volia abordar la seva vertent mística i romàntica, ni intentar la lectura psicològica que fa d’ella un personatge al·lucinat. Volia explorar la condició infantil d’una Joana d’Arc que fos possible al segle XXI.
– Pablo Ley

I després d’haver presenciat aquesta guerra, francament crec que només hi ha un guanyador: nosaltres. Els espectadors que ens deixem portar per l’huracà escènic que és la Raquel Ferri, una actriu amb una energia inesgotable i una paraula ben afinada, que ens sap transportar als seus móns amb la facilitat amb la qual un conill de faula es posa a parlar.

Amb l’encertat acompanyament musical de Javier Gamazo, que reforça el món oníric de la protagonista, la Joana ens obligarà a deixar-nos endur pel seu vent, per la seva imaginació, pel seu flux inesgotable de fantasia, per la seva guerra amb espases de fusta contra éssers invisibles, a la defensa de la màgia, del joc, del vol.

Doncs si voleu pintar el món, teniu temps fins aquest diumenge 17. No us la perdeu. Després m’ho agraireu.