Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)
Enllestint la meva ressenya sobre el llibre de l’Albert Forns, m’he hagut de parar a pensar una estona en quina secció la incloïa. A veure, a Culturaca tenim: música, cine, TV, poesia, literatura, exposicions. Es tracta d’una novel·la, així que a priori semblaria evident que cal optar per literatura. Però és una història que explora en profunditat l’univers d’un cineasta, així que podria anar a la secció de cine. Descriu àmpliament la participació de l’Albert Serra a la documenta de Kassel i fins i tot inclou una exposició virtual que es pot trobar només a les pàgines del llibre, cosa que no exclou la secció d’exposicions. I, a sobre, en Forns és poeta. En fi, que per anar pel dret he decidit que es queda a literatura, i punt.
Quan comences a llegir Albert Serra (la novel·la, no el cineasta), et passeges per una sèrie d’imatges d’una platja nudista menorquina, on un jubilat amb cara de Samuel Beckett i “la carn d’olla a l’aire” camina lentament cap a l’aigua. És en aquest moment que l’Albert Forns (the character, not the writer) decideix convertir-se en Albert Serra. I què vol dir convertir-se en Albert Serra? Això ho descobrirem ben aviat, seguint un llarg camí per la persona de l’Albert Serra. I per què escric persona en cursiva, us podeu preguntar (va, pregunteu-vos-ho!). Doncs perquè, a més d’una pel·lícula d’Ingmar Bergman, persona és també una paraula llatina que designa la màscara que portaven els actors de teatre clàssic. Literalment, prové del verb llatí personare, ‘parlar a través’ (definició de la Wikipedia; si no us agrada la gent que cita la Wikipedia, aneu-vos preparant).
I posar-se una màscara a través de la qual parlar és el que fa exactament l’Albert Forns autor/personatge: es posa una màscara simbòlica d’Albert Serra per parlar de sí mateix, dels seus interessos, de les seves inquietuds, de les seves passions. Amb el pretext de voler ser l’Albert Serra, l’Albert Forns ens passeja subreptíciament pel seu univers cultural personal. En el seu relat voyeur del cineasta banyolí, ens converteix a nosaltres en voyeurs de la seva “carn d’olla” intel·lectual. I, sincerament, és molt interessant.
La novel·la no té tant un atractiu ficcional com documental i discursiu. És una novel·la-discurs que explora l’estètica albertserriana i posa l’accent en temes com la creació de la figura pública del creador, la reproducció artística i la imitació tant en el món de l’art com en el de la literatura. Mica a mica, es va entreteixint un entramat seductor de vides i obres.
Passegem per Enrique Vila-Matas (mestre de l’imitatio), Andy Warhol (massificador i banalitzador de l’objecte artístic), Jean-Michel Basquiat (geni visceral), Sophie Calle (investigadora de la intimitat i la mirada en l’art), Miquel Barceló (triomfador del mercat de l’art), Salvador Dalí (el Divino) i, evidentment, Albert Serra.
Un Albert Serra que descobrim en dues dimensions diferents: el personatge públic i el cineasta. Un personatge que genera més odi que amor amb seves declaracions rotundes i provocadores; un cineasta que trenca motlles i convencions amb una obra més propera al videoart que al cinema narratiu, diguem-ne ‘convencional’.
En el meu cas, jo ja havia vist tres pel·lícules i dues obres de teatre quan vaig començar a llegir la novel·la, i em considero fan del segell Serra. El llibre m’ha servit per revisar les seves declaracions i complementar el seu univers amb un repertori fascinant de referents culturals. Crec que pels neòfits serà una introducció molt interessant al cine albertserrià, i els més reticents potser hi trobaran eines i angles per enfocar les pel·lícules. Els que directament odiïn l’Albert Serra i la mare que el va parir, trobaran en el llibre una mina d’arguments per fonamentar la seva repulsió. En resum, molt recomanable per a tothom.
I, per acabar, un petit tràiler: