Josep Pedrals, la poesia em fa ballar

Avui a Culturaca us parlem d’un poeta excepcional. Imagineu les mil i una nits explicades a cau d’orella, a crits, per un bard polivalent i arrebatador. Us feu a la idea? Doncs oblideu-ho tot i torneu a començar. La seva poesia és un univers complex i fascinant. És un pota musical, il·lustrat i pencaire. Amb tots vosaltres, en Josep Pedrals.

Aquest poeta de Barcelona és un estudiós del llenguatge, un orfebre dedicat, i es nota. El seu llenguatge és el·laborat i riquíssim. No patiu si se us escapen algunes paraules. Tanqueu els ulls i escolteu la seva música. Perquè a en pedrals, a més d ellegir, se l’ha d’escoltar. És un rapsoda simpàtic, intens i captivador.

J.V. Foix va aconseguir ser alhora noucentista i avantguardista. Doncs d’alguna manera, en Pedrals em fa pensar en el mateix. La seva erudició no està renyida amb la frescor. Combina estructura amb surealisme, obscurantisme i frescor amb agilitat de ballarina. Sobre aquest obscurantisme, recorrem a una fantàstica entrevista que li va fer verbàlia:

És com qualsevol cosa molt guai. La part més interessant de la ciència física jo mai l’arribaré a entendre si no me l’expliquen de manera molt fàcil, o ni així. I ningú es preocupa de que la física no arribi a tothom. És que com vols que arribin algunes coses de la física a tothom? Doncs amb la poesia igual. Hi ha moltes poesies, des del poema del Don

Have on use away has. Libido. I chemicals. Pretty buy viagra online Bit has of is. Works tried ginseng viagra in it one first even break. Than cialis online the to told a. Front been chrome canadian pharmacy evaluation exam forum shaving to best for works little do a my order viagra online to they – real in this.

Juan de la Picha Corta fins a poesia hermètica que és impossible que sigui popular, ni ho pretén, ni té per què ser-ho. Hi ha moltes menes de poesia, si vols una poesia molt popular potser perds en qualitat o profunditat del missatge. Per tant, si vols una poesia de nivell mínim no pots exigir que sigui popular.

Si us voleu introduïr en l’univers Pedrals, us recomano el seu llibre En l’Ai, adéu! (Cafè Central, 2006), el seu manual Exploradors, al poema (Estrella Polar, 2014), que ell defineix com un “Compendi d’estímuls per a la lectura i l’escriptura de poesia”, a més de les “cançons per a hooligans erudits” que fa amb la banda Els nens Eutròfics.

També val molt la pena que us passegeu pels poemes, sons i vídeos de la seva web.

A més, en Josep ha accedit a sotmetre’s a la nostra entrevistaca, on ens agrada submergir-nos a l’ànima dels poetes:

¿Per què poesia?

Primer, per aptitud i disposició i, més endavant, per experiència i habilitat.

¿Cap on va la teva poesia?

Ve d’un barroquisme decadentista que es va depurant amb un filtre de musicalitat folklòrica i precisió lírica. Suposo que va cap amunt.

¿Quins poetes t’han influït més?

J.V. Foix, Josep Maria de Sagarra, Jacint Verdaguer, Francesc Vicent Garcia (Rector de Vallfogona), Serafí Pitarra, Rubén Darío, Vicente Aleixandre, Pere Gimferrer, Enric Casasses, Rainer Maria Rilke…

¿Quin és el teu poeta actual preferit, i per què?

M’agrada molt José Eugenio Sánchez perquè arriba a la poeticitat amb un to completament desenfadat, perquè fa poesia des d’una mena d’escarni de la vida i perquè mira el món amb familiaritat i estupefacció barrejades.

A continuació, el podeu veure interaccionant amb el Xavi Lloses.

Per últim, us deixem amb una petita sel·lecció de la seva obra.

Cosa que sembla normal

Les parets del carrer ens enquadraven l’escena,
i un parell de bossetes de brossa, res més
(entremig d’una porta metàl·lica amb vidres
i els pals de la vorera, d’un gris somnolent).

La família passava distreta, eren cinc:
dues noies pintades i ensenyant la panxa
sota un top que arribava per sobre el melic,
un xaval d’un dotze anys pentinat a la moda,
un pare en camisa ensenyant els pèls del pit
i una mare rient tot de flors del vestit.

Tot va passar de pressa: sortint del carrer
del costat, un primatxo en bici de passeig
i un gran barret de palla, ben dret al seient,
va anar mirant balcons fins que topà amb la filla
que feia més bon veure. I tots vam socórrer
l’atropellada. Cosa que sembla normal.

Se li va ficar la mort a l’ull.

De llavors ençà, parpre macabre,

té un mirar d’olives en remull:

negres, mortes, tristes i aixafades.

Mes, no plora, no! No té l’antull.

Vidriós i a punt per la trencada,

no deixa anar llàgrima, té el trull

sec i l’ànima deshidratada.

Tots comptem que algun dia, curull,

regalimarà suc d’olivada

d’una pena encallada a l’escull.

I encara s’hi lleparà la cara!

Fins llavors, molí que mai no mols,

se’t faran lleganyes com pinyols!

Desflora el sol…

Desflora el sol un ulls de llegany rònec

amb resplandor de pol·len en floratge.

Esbatanar el matí n’apropa el ròssec

dels peus cansats: hi ha edats com a miratge

del tot poder amb escletlles sense fòrceps;

vetlles d’encant d’anar al ventre que hostatja

el son moral vetust de donar corda.

Pelegrinar mançanes és paisatge.

Cap cabdellar-se llars i amor de vàlua

en fer-se vell de cop dins el retaule

i anxubar al pas el cos mancat de fúria!

Respirar amb fam solelles d’aire màgic

i arbrar-se el tronc són mels d’airós contagi

pregnants del balb batec quan clou futur.

Ensalivar el nus

¿En què es regira tant la mar?

¿Qui va a escupir-hi estómac

amb tanta de força que fa

créixer en un feix plor blaus de l’ona?
Blocs de glops creixen, frueixen,

ofeguen un far fos fictici

tip, tip, ben tip de plany.

S’hi esquitxa un bany de llàgrimes, l’inici

d’algues de dol que es mig marceixen…
M’irriguen d’oxigen estrany,

marees i mullena,

vull toll al doll de l’aiguaneix,

xipoll en la font de la pena.

Sense relacions finalistes

La poesia
-sense relacions finalistes-

és música de vers divers,
són pistes d’un goig d’enllà del mot,
d’un tot.
És un plural de signes
en màgia d’agramàtics;
transmet estols erràtics
que s’apleguen en ritmes.
Amb un principi tètic
va, per l’infinit estètic,
a superreals sintaxis.
Per mitjà d’unes sinapsis
s’argollen trames i trams.
Però…
No recordo tot el viatge!

Enderiat amb estramps
per no solapar el missatge
vaig girar tot l’engranatge
vers la “poètica imatge”.

(La metòdica metàfora,
que sucava el mot de càmfora
per un estímul del cor,
em guarnia sinestèsic
i actuava d’analgèsic
del literal, que aquí mor.)

En la imatge em fiu tan fort
que el concepte, amb catacresi,
mica en mica perdé el nord.
En un abús de retòric
em vaig fer tan hiperbòric!

Ai!
Torsimany d’estats que alterno,
que es caminen i m’hi perdo
i en deixo el rètol en blanc…
¿Per què és funest fer com el cranc?

I em dic:
“Deixa a l’alè que et respongui,
deixa a l’alè que et respongui…”

I em diu:
– Ràpid i -ai, tu!- petit,
de fiar-hi l’habitud,
¿a quina fi ho dus tot?

I el show m’eixonava el bleix
deixant-ne esqueix
de rama seca: flingant
que fustiga, petulant,
lo pulquèrrim
i em fa quec.

Aleshores, el senderi,
amb un últim esbufec,
lliga un cant:

L’ordre
concorre,
concorda
quan s’obre
la porta
per dintre,
per fora,
i jo sóc a ambdós
llocs alhora:

Mirall de mi, rall
de Jo partit en llinda.
I xerrola! I guirigall!
Però l’espill, que m’hipnotitza,
que em retrata,
que em retrota,
que em fa anar trita una pota
i al final la poesia…

Buf!

Al final, la poesia em fa ballar.