EVE, l’abisme també mira dins teu
EVE són una banda de Pineda de Mar formada per Oriol Sauleda, Genís Poch, Carles Camps, Àlex Bellido i Gerard Avellaneda.
La seva música viatja entre els paratges psicodèlics dels anys setanta i el stoner rock, amb llargs desenvolupaments instrumentals, atmòsteres evocadores i riffs monolítics.
Psicodèlia, del grec ψυχή, “ànima”, i δήλομαι, “manifestar”. Bateria, baix, dues guitarres, veu, rapsòdia. Rock progressiu. Ens agraden àngels i conills.
En una entrevista a musicalliure.cat, EVE parlen del fet que tota la seva generació té referents musicals anglosaxons, i que quan escolten música en català els resulta estranya, allunyada d’ells mateixos. EVE han decidit explorar aquest registre, i considero que en fer-ho s’expressen amb més riquesa i assoleixen un nivell més de profunditat.
Un aspecte destacable de la seva música és que la veu cantada passa a un segon pla, ja que queda substituida per la veu recitada. El rapsoda de la banda, Oriol Sauleda, entrega els textos amb convicció i magnetisme, fent entrar l’oient en el seu univers. En les seves lletres hi poden aparèixer fragments de Joan Brossa, Mercè Rodoreda, Joan Vinyoli o Nietzsche.
Quan mires durant un llarg temps un abisme, l’abisme també mira dins teu.
De moment EVE han gravat un únic EP, Lilith, i estan preparant el seu primer disc, El cinquè àngel. Però essencialment són una banda de directe. La seva música s’ha de sentir en directe (en totes les accepcions de la paraula sentir).
Ahir vaig tenir l’oportunitat d’experimentar per primer cop la seva música en directe en la festa de presentació de la nova revista Ajoblanco, al Pumarejo de Barcelona. Encara ara estic processant el que vaig viure amb ells.
En poques paraules, EVE tenen un directe realment espectacular. Música potentíssima, atmòsferes fascinants i un rapsoda que dispara amb precisió trets de poesia que t’arrosseguen a llocs nous.
EVE juguen a un joc molt especial. I suposo que potser no tothom hi entrarà. Però quan hi entres, hi entres. I llavors et deixes endur pel ritual i tot aixeca el vol.
Se’ns emancipa no sé quina sinapsi. S’estripen les cordes. Un ésser al fons d’una porta profunda. Tintat de vermell, el teló comença a cremar.
En l’actuació d’ahir, a més de tocar alguns dels seus temes, van entregar-se a una llarga jam oberta a qui volgués sortir a recitar. Un a un, nombrosos poetes del públic van aportar el seu granet de sublim, convertint-se en peces d’una maquinària que ens elevava a tots alhora. Màgia pura.
Podeu escoltar la seva música aquí i estar al dia de la seva activitat aquí. No us els perdeu.