El llanero solitario. L’orgull de fer cine amb vocació de circ
Aquest article em podria situar o definir com el crític solitari o com el crític Tonto… però, cap problema, fem un triple mortal i ho diem d’una vegada. El llanero solitario (Lone ranger, G. Verbinsky, 2013) no sols és una pel·lícula brillant; és un bon blockbuster i una bona pel·lícula. Un blockbuster és una peli dissenyada per rebentar taquilla i atraure les masses adolescents, al costat fosc dels cines, és a dir, a la sala, en plena canícula. Són cintes de guerra, apocalipsis evitades per sacrificats herois o comèdies d’aventures ambientades a llocs exòtics. Serien obres com Transformers, Els Venjadors, Armaggedon o Independence day, per posar uns exemples. Algunes arriben més tard a les nostres pantalles, un punt desubicades, però els darrers anys acostumen a esclatar puntualment a juliol o agost. Tot i compartir els grans pressupostos o els efectes especials, cal distingir-les d’altres obres que planegen certa voluntat d’autoria, tan diverses com l’Apocalypto de Mel Gibson, El hobbit de Peter Jackson o el Cavall de Guerra de Spielberg. Si bé totes coincideixen en la voluntat d’espectacularitat, el blockbuster es caracteritza per la voluntat d’epater, de sorprendre, amb els F/x, amb un humor entre irònic i gruixut (cínic i sovint, auto referenciat en no poques vegades i sovint redemptor d’una trama que no es podria tolerar d’altra forma) i amb seqüències bigger than life, inversemblants inclús en el mateix context de la producció. Menys de cinc minuts de qualsevol d’elles podrien provocar un infart o una úlcera a Albert Serra.
Els creadors de Lone ranger són dos veterans del blockbuster. Jerry Bruckheimer, el productor, és el màxim referent d’aquest tipus de cine (o d’espectacle), responsable de La roca, Con Air, Armaggedon, Pearl Harbor i la saga de Pirates del Carib (a més de American Gigolo, Flashdance, Top Gun, Black hawk down… o la sèrie CSI). Gore Verbinsky és el director de la saga del pirata Jack Sparrow, essent ambdós, doncs, poc sospitosos de voler l’autoria o la qualitat com seria el cas dels directors abans esmentats. Sorprenentment, per mi, Lone ranger esdevé una de les obres referents del gènere i una autèntica obra d’autor vinculada a la ironia amarga emprada per Verbinsky a altres cintes com The mexican o Rango (possiblement la seva millor obra) i a una voluntat de desenvolupar la comercialitat del producte en un context que identifica l’embolcall i l’ànima. Així doncs, Lone Ranger fa del més difícil la seva raó de ser i desenrotlla una espiral d’espectacle que es reivindica a si mateixa i als espectacles de fira sense oblidar els seus orígens ni circenses ni fílmics.
La pel·lícula, de fet, comença així, amb un nen descregut que entra a una fira i rep una lliçó per part d’un vell indi. Aquest conte es materialitza, com les imatges dels somnis, en les imatges del cinema i ens porta als escenaris clàssics de l’Oest. Verbinsky no plagia ni vampiritza sinó que dóna, amb respecte de qui estima el western, una nova raó de ser a escenaris i situacions ja conegudes i que de per se ja són immortals. Si Hasta que llegó su hora és el referent immediat (argumental, musical, icònicament), també ho són Iron Horse, Silver Lode, Johnny Guitar i Vienna, L’home que va matar a Liberty Balance i Ransom Stoddard, la tardor Cheyenne o els Centaures del desert de Ford, les cavalcades i els tiroteigs de Peckinpah i Hill… Lone ranger no és una rapinya sinó una nova versió. Com ho van ser les cintes de Ray o Fuller, com ho van ser les de Peckinpah i Leone, com ho van ser les darreres obres de Ford respecte a les primeres, com van ser les d’Eastwood amb les de Leone, Siegel i Ford… La incomoditat pels espectadors i pels crítics acostumats a cert classicisme, però, és veure aquests referents en l’àmbit del blockbuster.
La història, desenfadada i esbojarrada, es basa nogensmenys en caràcters ben definits sobre el guió, amb uns malvats avariciosos i cruels enfrontats a un pallasso llest i un pallasso tonto que van invertint els papers, i amb una innegable energia en la posada en escena, amb efectes especials o sense. La cinta culmina en una llarga seqüència a l’estil circense de les tres pistes amb una múltiple persecució entre i sobre dos trens que corren cap a un destí fatal en vies paral·leles. Circ o cinema? És una ofensa per Ford o per Leone? O és un senyal de la pervivència d’un cinema que molts han oblidat. El cinema del slapstick i del suspens, el cinema ebri d’alegria. No són els rails seriosos de Dessitjos humans, L’ombra d’un dubte o Europa… Són els rails i els vagons embogits de Palm Beach Story, de Wallace i Gromitt a The wrong trousers, de Keaton a El Maquinista de la General o del propi Hitchcock de Number 17 a qui aquest Lone Ranger tal vegada hauria divertit força.
Un afegitó final. El llanero solitario s’ha estrenat precedida per una allau de comentaris i crítiques negatives procedents dels propis USA i publicats sense cap misericòrdia a les planes generals o culturals de la nostra premsa. Poques pel·lícules han estat tan menyspreades abans de la seva estrena als mitjans no especialitzats i, posats a recordar un altre cas, ens ve al cap el de John Carter, de nou brillant cinta d’aventures, també produïda per la Disney… Massa casualitat. Tal vegada un nou cas per ser investigat pel Lone Ranger.