‘Big eyes’, de Tim Burton: ombra tenebrosa

Hi ha pel·lícules bones i pel·lícules dolentes. D’entre aquestes, n’hi ha de molt dolentes i de catastròfiques. Aquesta darrera categoria cal reservar-la a cintes que no assoleixen, de lluny, les expectatives creades, que espatllen una bona historia, que no troben el to adient i/o que ensorren als seus actors o al director… Big Eyes suma tota aquestes característiques. Margaret Keane, pintora de nens pobres, de cap gros i immensos ulls rodons i foscos, va ser identificada com artista a primers dels seixanta per un artificial moviment popular que anisava tenir com a mínim còpies de les seves obres. Big eyes podia haver-se enfocat de diferents formes. La peculiar historia podia ser una aguda sàtira sobre la fabricació d’una icona artística i molt concretament sobre el pop art o el naif. Abans que Warhol, els Keane (de fet, Walter, el marit) patenten una obra pictòrica per fer-ne facsímils, pòster o llibres de taula de cafè i vendre’ls en grans quantitats. L’art es devalua i es torna popular… o tal vegada cal dir que es degrada i deixa de ser art? L’ambició i l’avarícia de

Walter Keane és premonitòria de les estratègies comercials del Pop Art, tant dels autors com dels marxants. La seva era una història que donava molt com a material base per una pel·lícula. Si a això afegim que Walter va usurpar l’autoria de les pintures i va relegar a Margaret a un nivell d’obrera confinada en una gàbia d’or, encara se’n podien plantejar més opcions narratives. Big Eyes podia haver estat un thriller, amb una encantadora i innocent artista presa d’un psicòpata. Hauria pogut també orientar-se en la línia dels melodrames clàssics dels cinquanta, dels qui pren part de l’ambientació, amb el paper d’esposa devota que, malgrat tot, estima l’home que primer la salva i després la maltracta. O, millor de tot, Big Eyes es mereixia ser un esperpent. Una cinta on una dona de poques llums pinta uns quadres horrorosos que, després d’una campanya de marketing, li prenen de les mans; el seu marit, un bipolar histriònic, repta a Warhol a un duel creatiu i aconsegueix col·locar la seva obra a la seu de l’ONU…. Una gran obra en mans de, per exemple, Mel Brooks o Billy Wilder. Però el Big Eyes de Tim Burton no és res de tot això. Concretament, no és res. No és un melo, no és una crònica artística, no és una comèdia encara que Christoph Waltz s’esforci histèricament a representar a Walter Keane… No és, tal vegada, una pel·lícula de Burton. No és, pràcticament, una pel·lícula, sinó l’exposició visual d’un guió, un storyboard animat pels espectadors. Big eyes arrenca amb la marxa de Margaret de la barriada suburbial on vivia amb un primer marit. Una barriada idèntica a la dels protagonistes d’Eduardo Manostijeras. I, amb la marxa del barri, Burton marxa del seu món i desapareix tot rastre de director. Big Eyes no és una pel·lícula fantàstica (excepte una molt breu escena), no és una comèdia (malgrat Waltz, amb ulls oberts i mandíbula prognàtica, imiti a Jim Carrey en desesperat intent de distreure’s en mig de l’avorriment general) ni és un biopic sui generis (com el mateix equip, Burton i Scott Alexander i Larry Karaszewski, com guionistes, van fer amb Ed Wood). Big eyes es perd en la indefinició. No emociona, no intriga, no fa riure. Terence Stamp, en la seva breu aparició, sembla voler bufetejar al responsable del nyap; i no a Margaret Keane, sinó a Burton. Potser la clau de tot està en un conflicte d’interessos i un greu error en el plantejament de la producció. Es planteja una similitud amb Ed Wood, fent una cinta sobre la pitjor pintora de la història, com abans havien fet una sobre el pitjor director de cine. Però hi ha dos fets que no permeten repetir l’esquema. D’una banda, les cintes de Wood foren ridícules de bon començament i ningú no les hi va donar suport, mentre que l’obra de Margaret Keane, malgrat la poca qualitat artística, va ser un èxit comercial. D’altra banda, mentre que Wood era mort feia temps quan Burton va rodar la pel·lícula, Margaret Keane és ben viva i es va plantejar, després d’entrevistar-se amb ella, evitar que la pel·lícula li resultés molesta en cap manera. Difícil doncs ridiculitzar-la o deixar cap ombra de dubte sobre la seva obra, la seva implicació en l’estratègia comercial o el seu punt de vista com autora. Walter és així presentat com un ser grotesc des de la seva primera aparició, Margaret és la víctima innocent, el paper dels marxants i crítics d’art es redueix a un parell d’obstacles discrets pel seu èxit, els evangelistes són la salvació i el judici és un esperpent que queda completament fora de lloc en el pla panorama global de la cinta. Hem de retrocedir molt enrere per trobar una obra brillant en la filmografia de l’autor de Mars Attacks! Deixant de banda el remake ampliat a llargmetratge de Frankeenweenie (2012), ni Sweeney Todd (2007) ni Alicia en el país de las maravillas (2010) ni Sombras tenebrosas (2012) tenen el nivell d’obres anteriors. Les anunciades Alicia a través del espejo o un possible Bitelchus 2 no semblen proposar cap innovació a la seva filmografia. A Margaret Keane la van suplantar quasi durant tota la seva vida. Començo a pensar que una altra personalitat ha suplantat la identitat de Burton, sense la seva inventiva visual o narrativa i que sols en queda una ombra del gran director que fora. Big Eyes, per la seva part, queda com a mostra de què és una cinta mal dirigida o no dirigida. Evidència d’allò que cal modificar, anivellar, estimular, per donar vida a una obra real i que no es limiti a ser una còpia sense valor.