Hi ha qui encara pregunta quin és el sentit d’un remake. La manca d’idees creatives dona peu, sens cap gènere de dubtes, a una innecessària quantitat de cintes anuals que imiten, pobrament, obres prèvies. Però n’hi ha cops en que un autor, estimant l’obra d’altres directors, opta per fer-ne una nova versió. Son obres estimades, admirades, per algun director que pensa poder afegir, modificar o treure parts que li treuen qualitat a dita pel·lícula. Seria aquest el cas d’Steven Spielberg i el remake de West Side Story. La primera versió, adaptació d’una obra teatral, patia precisament per això, per la contemplació massa estàtica d’uns números musicals que procedien del teatre i semblaven mantenir-se en un espai tancat. I això és el que Spielberg ha volgut canviar.
Sembla ser que Spielberg havia volgut enfrontar-se a la realització de musicals ja feia temps. La infravalorada 1941, aquella hilarant obra que tractava als ianquis com a personatges de dibuixos animats, s’havia arribat a plantejar com un musical i manté en la seva estructura diverses seqüències que son purament musicals, des del ball on s’enfronten mariners i marines arrasant el local fins a d’altres on les persecucions i situacions d’screwball comedy mantenen un ritme intern acompanyades per la banda sonora més que pels diàlegs. També la seqüència inicial de Indiana Jones y el templo maldito n’és un musical explícit.
Spielberg dona ales i dona aire a la seva versió de West Side Story. Arrenca amb uns moviments de càmera, digitalitzats, per sobre de les runes d’un barri, d’un mon que s’acaba. Ni Jets ni Sharks volen acceptar-ho i això determina el seu final, un final anunciat pel tinent de policia amb paraules posades pel dramaturg Tony Kushner. Les dues bandes lluiten per un territori que està desapareguent sota els seus peus.
Spielberg retrata admirablement aquesta situació. Els Sharks tenen una part del barri que sobreviu i Spielberg situa allí, en exteriors, una primera seqüència musical que es recull amb gran moviments de càmera. Els moviments agressius dels Jets hi tenen poc futur. La baralla manté la força de la primera versió però evita digressions còmiques i concentra la xenofòbia dels Jets contra territori “enemic”.
La capacitat visual d’Spielberg triomfa de nou en la única escena realment còmica de la pel·lícula, que te lloc dins la comissaria, però també en les seqüències del ball al gimnàs, l’enfrontament entre Tony i Riff pel revòlver o el duel. La planificació, els travelling o les grues son genuïnament cinematogràfiques i no es basen exclusivament en la presentació del cos de dansa com feien Wise i Robbins. La seqüència clau per donar sentit al remake era, òbviament, la de America, la més brillant tal vegada de la versió dels seixanta. Aquí Spielberg triomfa portant la cançó, d’un cantant a altra situats a diversos pisos dels edificis habitats pels porto-riquenys. El moviment de l’estenedor permet veure, entre una i altra peça de roba, els rostres de les dones que comenten les possibilitats de progressar als Estats Units, comparades amb la misèria del país d’origen. A continuació el muntatge ens porta al carrer on els comentaris d’elles son contradits pels homes, en un crescendo on cançó i ball van ocupant progressivament els espais públics a la manera dels musicals clàssics. Tot un èxit.
Spielberg marca un criteri en la producció de la pel·lícula que és bàsic. Ni Maria ni els Sharks poden ser interpretat per actors blancs i les expressions o diàlegs en castellà no son sotstitolats. Queda clara l’aposta per una revisió no sols de la pel·lícula prèvia sinó de la història que s’alinea amb el posicionament social i polític de l’Spielberg de Lincoln, Munich o Los archivos del Pentágono.
Però els enfrontaments de bandes de fa més de mig segle son història. Més enllà dels terribles assassinats racistes, efectuats per grups neo nazis o per la pròpia policia son minoria front d’una altra plaga. L’enfrontament racial actual als Estats Units està en la pobresa, en la impossibilitat de trobar ascensor social, en la malfiança respecte la llatina que accedeix a la millor universitat malgrat la seva excel·lència en els estudis, en la impossibilitat de llogar un espai a Manhattan pel teu color de pell o en la forçada marxa del barri per la gentrificació del mateix. Son aquests els problemes que posen en imatges Lin-Manuel Miranda (autor del musical de Broadway en que es basa la pel·lícula), Quiara Alegria Hudes (guionista) i J.M. Cho a In the Heights (aquí batejada com a En un barrio de Nueva York). Aquesta obra de 2021 ha passat massa de puntetes per la cartellera però es pot enfrontar i guanyar al macroprojecte spielbergià tant pel compromís i denúncia socials (plenament vigents) com per la qualitat dels musicals. Els autors son plenament coneixedors del Barrio, de Washington Heights, dels seus problemes i dels problemes dels seu veïnat. Si el barri de San Juan Hill va desaparèixer per eixamplar el Upper East Side, amb l’emblema cultural del Lincoln Center potser com a pretext per l’enderrocament d’una barriada empobrida, molts dels seus parents habiten encara avui al nord de Harlem (en el trajecte que Tony i Maria recorren en metro per arribar-se als Cloisters).
Es aquest petit mon el que vibra i pren realitat, social, cultural, ètnica, en diversos números musicals resolts amb una coreografia i muntatges d’agilitat extrema. La seqüència de la perruqueria, on les xafarderies fan el boca – orella amb gran velocitat, és tan impecable com la sentida reivindicació de l’esforç plantejada per la Abuela Claudia i il·lustrada amb imatges fantasmagòriques, el Carnaval del Barrio o, especialment, el ball de Benny i Nina que va de l’interior de l’edifici a la mateixa façana, en vertical, o l’esplèndida seqüència a la piscina, emulant al clàssic Busby Berkeley.
Es aquí on paga la pena la reivindicació d’una obra destacable. I també la reflexió sobre els límits entre la reivindicació i la llibertat creatives. Com dèiem, la producció d’Spielberg ha estat molt curosa en reivindicar la identitat llatina i això es planteja com un valor afegit en parlar de la seva obra. Curiosament, una obra més actual i més punyent per la vigència de les injustícies que planteja, ha estat limitada en la seva exhibició o promoció als Estats Units per la denúncia de no incloure personatges negres entre els protagonistes, tots ells llatins. Miranda, autor de les cançons de Vaiana i Encanto i del musical Hamilton, interpretat per afroamericans, lluita des de fa molts anys per reivindicar la presència a teatre, cinema i televisió de les anomenades minories. La situació es estranya i Miranda se n’ha excusat argumentant que ell volia donar visibilitat a aquests problemes incloent als habitants de totes les ètnies però In the Heights ha resultat ser una obra oculta entre les estrenes de 2021. Valorant la seva extraordinària qualitat com a musical i la rigurositat de la reivindicació social que fa, cal plantejar-se fins a quin punt aquesta denúncia contra una obra que denuncia no és sinó un nou tipus de censura i/o estratègia comercial. Cal recuperar-la tan bon punt es pugui.