Per tots aquells que han llegit Lo Somni, el clàssic de Bernat Metge, i també pels que no, hi ha una història darrera de la seva vida emocionant i suficientment intricada per ser interessant per ella mateixa, més allà de la seva obra. L’Editorial Barcino ens ha permès apropar-nos de nou a l’obra de Metge amb la seva col·lecció Tast de Clàssics. Una ocasió única per recuperar un text cabdal de la literatura catalana. Com a complement d’aquesta lectura i convidat pels Amics d’Els Clàssics, imprescindible ruta Siats de natura d’anguila. Bernat Metge i Barcelona. Un recorregut per la Barcelona de l’autor de la mà de quatre estudiants de filologia catalana de la UB: Pilar Martínez, Hèctor Mellinas, Irene Tetteh i Arnau Vives. Els quatre ens van conduir pel barri Gòtic de Barcelona, a indrets coneguts i altres no tant, ens van redescobrir una Barcelona diferent, una que hem vist mil vegades sense fixar-nos i que ara mirarem amb altres ulls quan recorreguem de nou els seus carrers. Una Barcelona a on Bernat Metge és protagonista.
La vida de Metge està plena de moments convulsos i d’altres molt profitosos en els que la seva vida personal i la literària es van barrejar, Lo Somni és el millor exemple. Ja us vaig parlar aquí del llibre. Podeu llegir l’article en aquest enllaç. Una obra com Lo Somni, s’ha de llegir. Si o sí. Ara amb aquesta ruta, les paraules escrites es converteixen en paraules dites, en paraules recitades en indrets insòlits i únics de la nostra ciutat. Començarem la ruta al MUHBA, el museu d’història de la ciutat va ser el nostre punt de partida. A la plaça del Rei, als peus de les escales del Palau Reial Major, vam conèixer qui era Bernat Metge. Fill d’un apotecari Guillem Metge, orfe i amb un padrastre Ferrer Saiol, funcionari de la Cancelleria Reial. Seguint els seus passos es va convertir en un professional de l’escriptura que treballava a la cort de Joan I com a funcionari.
Una exposició ens va impedir entrar al Saló del Tinell però vam seure plàcidament a la Capella Reial de Santa Àgata. Aquell saló era en aquella època un centre neuràlgic de la vida del país econòmica, política i també culturalment. La cultura anava de la mà del poder. Asseguts a la Capella de l’Antic Palau Reial vam escoltar alguns textos, cartes redactades pel mateix Metge als consellers de Barcelona en nom del rei demanant crear una festa de la Gaia Ciència, fragments de Fortuna e Prudència però també un dels famosos sermons de St. Vicenç Ferrer amb el que va sorprendre’s un dels nostres guies des de les altures, com si d’un púlpit es tractés. Un text contra la literatura profana, perniciosa i dolenta que ell considerava: els trobadors i els clàssics. Quatre veus que es tornaven en diferents personatges de la nostra història i de la nostra literatura. Divertits, amens i entregats els nostres guies ens traslladaven segles enrera.
El rodatge d’un anunci ens va impedir gaudir de l’esplendor de les columnes del Temple d’August, al peu de les escales del Palau del Lloctinent vam seure mentre els nostres Cicerons particulars ens introduïen en el primer fragment de Lo Somni. El dubte de Metge sobre si després de la mort l’ànima sobrevisqué al cos o no. I l’inici del somni que dugué a aquell Bernat transsumpte de Metge a parlar amb el seu rei, recentment mort en una cacera i ara al purgatori, per proporcionar-nos el seu divertit diàleg. Un tros del sermó paròdic també ens va acompanyar i amb ell vam partir cap a la Plaça Sant Jaume a on ens vam trobar una manifestació contra les retallades que el Grupo Z vol fer als nostres companys de premsa.
Els nostres passos resonaven sobre la pedra mentre caminàvem sortejant turistes i reseguint el carrer del Call, ens vam aturar al carrer de l’Arc de Sant Ramon del Call. Allà ens trobem de nou a Bernat, el personatge, a la presó. Allà estava situat abans el Castell Nou i la presó a on en Metge hauria estat empresonat. Només en queda una finestra, des de la que podem imaginar-nos a l’escriptor agafat dels barrots pensant en la mala sort que havia tingut. El somni li retornaria el seu rei, almenys per una bona estona. Amb ell i amb en Tirèsies parlarien llargament. Sa majestat castigat per deu per les seves caceres i el seu afany per gastar diners, es penedeix de la seva actitud i així, en la veu dels nostres guies, ho explicava a en Bernat en el seu somni.
Caminant pel carrer Avinyó ens hem d’imaginar l’antic Palau Reial Menor, aquell que el rei es va construir per allunyar-se del bullici del Palau Reial Major i del centre de la ciutat, a la recerca de la seva tranquil·litat. A la plaça de la Verònica ens imaginem els seus murs, alts i protectors. Al carrer Milans ens imaginem el seu jardí zoològic. Una immensa reserva de cacera privada. Ara ets pots prendre una copa al Manchester, poques bèsties més podràs trobar. Com ha canviat tot. Un fragment del Tirant lo Blanc ens ajuda a imaginar-nos aquells paratges plens d’animals salvatges.
El carrer Timó ens guardava amb una de les sorpreses de la ruta. Una petita joia, un dels pocs vestigis del Palau Reial Menor. Una porta secundària que no dóna en lloc, que no s’obre mai, que potser ni els veïns que viuen en aquest estret carreró saben la importància d’aquest petit racó per a la nostra història. Una porta tancada que duu segles enrera, una porta oblidada i amagada. Ni una placa, ni un senyal. Res que ens la recordi. Per sort, els nostres guies ens l’han descobert. Mentrestant, en aquella època, la cort va començar a trontollar. El ritme de despeses desenfrenades i de préstecs sense límits del rei als seus cortesans, inclosos Bernat Metge, va portar una crisi econòmica important que va enfonsar el sistema. I els seus responsables van anar a parar a la garjola. Llavors aquestes coses passaven, sembla mentida que tants segles després els nostres polítics campin tranquil·lament amb les butxaques plenes amb els nostres diners per comprar-se xalets i tenir comptes a Suïssa.
Vam resseguir les nostres passes pel carrer Ataülf fins a l’església de la Verge de la Victòria, un altre indret desconegut pel qual hem passat mil cops i en el que mai ens hem fixat. Allà estava l’antiga capella del Palau Reial Menor. Allà també vam escoltar com ens llegien una carta del rei Martí, successor de Joan I demanant que li enviessin una còpia de Lo Somni de Bernat Metge. Recordem que el llibre també serviria com a carta exculpatòria dels delictes dels quals estava acusat el mateix Metge. Antiga església de Nostra Senyora del Temple, guarda amagades en la penombra i al costat dels confessionaris unes restes de pintures de templers. Mai ho hauríem descobert si els nostres amables guies no ens ho haguessin mostrat. És l’únic que queda de l’època a part de l’arc de la porta exterior. Els templers condemnats a l’ostracisme, a l’obscuritat aquí segueixen, sense veure la llum. Amagats en una paret sense il·luminació. Una llàstima.
Caminant fins a la Plaça de Sant Just visitem l’església dels Sants i Just Pastor. Prop seu ens llegeixen el divertit fragment de Lo Somni en defensa de les dones que Bernat Metge inclogué en el seu llibre en contraposició a la diatriba del cec Tirèsies. Acabava el nostre passeig per la Barcelona de l’escriptor a on començava a la Plaça del Rei. Metge ha sortit de la presó, absolt com tots els que van ser condemnats i continuarà a la cort de Martí l’Humà el 1402 com a escrivà reial i el 1405 un altre cop com a secretari. La vida continua, el món gira i res s’atura, només la mort. El 1413 morí el nostre autor i va ser enterrat com era el seu desig, a la ciutat que el va veure créixer i a on va escriure Lo Somni i el fragment que ens va acomiadar de la nostra visita, de Fortuna e Prudència a on recordava que volia morir a la ciutat que havia sigut casa seva. I marxem a casa coneixent alguns indrets desconeguts de Barcelona, aquells que estan allà cridant-nos sense que els veiem, però ara ja gravats a la nostra retina. Amb ganes de passejar i descobrir la ciutat mentre les paraules de Bernat Metge ressonen als nostres caps.
Fotos: Jordi Vidal