Quan el cine encara era narratiu, quan la narració encara no havia mort, la ficció estava molt clara per l’espectador. Ara, quan el cine no ha mort però ha mutat totalment, les estratègies narratives de la ficció es barregen totalment amb la realitat. Al recent festival de Sitges hem pogut veure diverses obres, totalment diferents, que en son exemples d’aquesta buscada confusió entre el real i el cinematogràfic.
Tickled (D. Farrier, D. Reeve, 2016), en primer lloc, es un reportatge sobre un encadenat de fet estranys que, de tant insòlit, esdevé pura ficció. Comença com la recerca sobre un concurs on line de guerra de pessigolles fins que el periodista és insultat i amenaçat pels responsables de la pàgina web. Sorprès primer, molest a l’hora que divertit pel gir conspiratiu que prenen els mails rebuts i, finalment, intrigat, comença una recerca als Estats Units on trobarà víctimes entre els antics participants i un misteriós delinqüent que s’oculta i amenaça des de darrera els seus milions. Tickled, sense deixar la realitat, transforma el documental per adoptar la narració com si fora un thriller de ficció com fora Spotlight.
Salt and fire (W. Herzog, 2016), per la seva banda, s’argumenta com un thriller de ficció per recolzar teories i evidències ecologistes. Autor de brillantíssim documentals, Herzog ha emprat en molts d’ells línies narratives i elements propers a la ficció, com fora el cas de Grizzly man o Wild blue yonder. Nogensmenys la darrera pel•lícula de Werner Herzog sembla un divertimento, tal vegada una excusa per viatjar a l’altiplà bolivià. El seu argument, basat en el relat Aral, del coguionista Tom Bissell, és totalment absurd. Un grup de biòlegs experts en estudi sobre el terreny d’una àrea dessecada és segrestat pel milionari responsable del desastre, aparentment penedit del que ha fet però totalment prepotent pel que fa als científics. Desprès d’unes seqüències d’humor on dos dels científics juguen el rol de pallassos lluitant contra els segrestadors de manera ridícula i acaben al wàter presos d’una diarrea (en ocasions amb Herzog és difícil saber si voluntari o involuntari), la cap de l’expedició és abandonada al bell mig del desert per reflexionar sobre la situació, portant més a prop del seu cor l’impacte de la catàstrofe en els nadius de la zona. Més enllà que el retrat i la història no es corresponen entre si (es parla del dessecat Mar d’Aral quan el que veiem és l’immens Salar de Uyuni), Herzog recupera els aires del documental que coneix tant be per captar la superioritat de la Natura sobre l’home (la dona, en aquest cas) en unes imatges que saben recollir la immensitat a la Terra i la petitesa de l’ésser humà. Tot plegat, però, es queda en una anècdota dèbil des de la seva mateixa proposta.
Operation Avalanche (M. Johnson, 2016) es un divertit i hàbil joc meta cinematogràfic que passa demb l’àmbit de la realitat a la ficció, d’aquesta al documental i torna cap a la ficció. La trama s’inicia amb el relat d’una suposada sospita d’infiltració de la KGB a la NASA per part de la CIA. Arrel d’això la CIA infiltra a la NASA joves agents reclutats a les universitats més prestigioses sota l’aparença d’un equip documental encapçalat precisament per Matt Johnson… director d’Operation Avalanche. Per enredar la troca, el que l’equip documental descobreix és el que pensàvem, que la NASA no pot allunitzar i, per si això no fora suficient, serà Johnson, a l’hora protagonista, director d’espies i director cinematogràfic, qui proposa la solució: simular mòdul, Lluna i astronautes emprant la tècnica cinematogràfica desenvolupada per Kubrick a 2001 (realitzada desprès d’una estada del director anglès a la NASA on va treure idees de disseny i coneixements científics). Serà a partir d’aquí, amb aquest bagatge documental a cavall de realitat, crònica cinematogràfica i ficció que el fil de la trama s’endinsa directament en el thriller d’espionatge.
Finalment A dragon arrives! (Ejdeha Vared Mishavad! , M. Haghighi, 2016), una de les millors pel•lícules del festival, resulta triplement sorprenent. Iniciada com un thriller com Salt and fire, es desenvolupa en el context del fantàstic i es barreja finalment en el reportatge d’investigació, a l’estil de Tickled. La història comença amb la investigació “rutinària” de l’assassinat d’un exiliat polític a una illa del Golf Pèrsic… que habitava un vaixell a un cementiri al mig del desert! No sorprèn dons que, desprès dels avisos rebuts en contra de la seva presència, hagi un moviment de terres limitat al cementiri i un brogit sorgeixi de les profunditats. Amb una premissa tan insòlita, la narració comença a bifurcar-se en tres temps. D’una banda, la investigació duta a terme pel policia amb un equip singular que inclou un geòleg i un sonidista, que se les hauran no amb un drac físic si no amb una conspiració. D’altra, la investigació policial a la que son sotmesos i enregistrada en una sèrie d’entrevistes gravades a comisaria. Finalment i simultàniament, la investigació que fa (suposadament) el propi equip de rodatge de A dragon arrives! per entendre què va passar al desert amb els investigadors i quin va ser el misteri que van desentrallar. El director construeix dons un relat en la millor tradició persa, saltant d’un a altre temps narratiu i obligant a l’espectador a reconstruir el succeït. Però també estructura la narració a la manera d’uns contes de les mil i una nits en barrejar diversos nivells, diferents línies narratives, que van de la ficció (la investigació policial en context fantàstic) a la realitat (l’enquesta policial en format d’interrogatori). La tercera línia, la de la recerca per part de l’equip de la pròpia pel•lícula que estem veient no sols esdevé un joc meta cinematogràfic molt proper a l’establert per l’equip de Operation Avalanche, sinó que assoleix a la perfecció fusionar la ficció i la realitat, donant caire de reportatge il•lustrat a la faula amb la que s’inicia la pel•lícula i, molt meritòriament, integrant els aspectes fantàstics en el quotidià. Al cap i a la fi el drac del títol pot ser tant una fera llegendària com l’encarnació de la intolerància, el masclisme i la violència protegits i empoderats pels agents del poder iranià.
És el mon que vivim avançant cap a un univers alternatiu? Potser és aquest nou cine que ens ho està profetitzant. Estiguem atents a aquestes noves ficcions.