Ahir vam tenir el plaer de veure una veritable obra d’art sobre l’escenari: Canto jo i la muntanya balla, de la companyia La Perla 29 al Teatre La Biblioteca.
L’obra, guanyadora de 3 Premis Max i 8 Premis Butaca, és una adaptació per a l’escena de l’exitós llibre d’Irene Solà. Dirigeixen Guillem Albà i Joan Arqué, amb dramatúrgia de Clàudia Cedó i música composta per Judit Neddermann. És un espectacle màgic que ofereix un híbrid de teatre de gest, text i música en directe.
Tot comença amb una tempesta, un llamp i una mort. Ha marxat en Domènec, el pagès poeta. L’espai escènic ens transporta a un paisatge oníric on s’hi barreja el relat, el somni i el mite.
De mica en mica, se’ns van presentant els personatges. La Dolceta, que riu mentre explica les històries de les quatre dones penjades per bruixes. La Sió, que ha de pujar tota sola la Mia i l’Hilari allà dalt a Matavaques. I les trompetes de la mort que, amb el seu barret negre i apetitós, anuncien la immutabilitat del cicle de la vida.
A Canto jo i la muntanya balla hi parlen persones, però també fantasmes i dones d’aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona fronterera d’alta muntanya que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no li calen gaires adjectius. Una terra fèrtil per deixar anar la imaginació i el pensament, les ganes de parlar i d’explicar històries. Un lloc, potser, per començar de nou; un lloc per a una certa redempció.
Amb una escenografia tan versàtil com evocadora, cada escena ens transporta en un indret d’aquest poble espectral. I a cada escena se’ns explica un bocí de la història del poble, dels successos, de les tragèdies, del que es va dir i el que no.
Amb interpretacions magnètiques, música en directe atmosfèrica i intervencions fascinants de titelles per representar animals, Canto jo i la muntanya balla transporta i commou. Sobre la novel·la, en Ponç Puigdevall va dir «El que triomfa arreu del relat és l’alegria de narrar». I aquesta alegria està fantàsticament transportada a l’escena.
Teniu fins al 29 de juliol per veure-la. I si no, hi tornaran a ser tot el mes de setembre. Molt recomanable!
Dramatúrgia Clàudia Cedó Direcció Guillem Albà i Joan Arqué Composició musical Judit Neddermann Amb Laura Aubert, Mia Esteve, Diego Lorca, Ireneu Tranis, Caterina Tugores i Marina Tomàs. Llums Sylvia Kuchinow So Joan Gorro Escenografia Alfred Casas i Laura Clos Ajudant de direcció Maria Salarich Disseny vestuari Nídia Tusal Assessorament lingüístic Carla Ferrerós