La calor assolava la ciutat una tarda de divendres, entre els jardins del Grec buscava una ombra per llegir tranquil·lament. Acabava de descobrir a on era la cita que tenia després amb la democràcia. Sí, sí, llegiu bé, amb la democràcia. Ho confesso, he passat per davant d’aquest edifici milions de vegades de camí al teatre grec per veure algun concert o una obra de teatre durant els estius a la ciutat. Redéu, si està al costat del Teatre Lliure! Com és possible que no m’hagi parat mai a investigar què era aquest edifici?
El Museu d’Arqueologia de Catalunya (Passeig de Santa Madrona, 39-41) s’alça com un petit tresor amagat de la història del nostre món. Aquests dies i fins al 28 de juny, acull l’exposició Demos. Viure en Democràcia. Gràcies als Amics d’Els Clàssics vam poder gaudir d’una visita guiada pel comissari de la mateixa i responsable de les col·leccions d’Arqueologia Clàssica del Museu, Jordi Principal. Un guia d’excepció que ens va traslladar a la Grècia clàssica i que amb les seves històries, ens va fer caminar fins a l’Àgora de la Grècia clàssica juntament amb els protagonistes del naixement de la primera democràcia. Com sempre, els grecs, pares de la nostra cultura van donar un dels primers passos per entendre el món tal com és avui.
La democràcia atenesa nasqué l’any 509 aC amb les reformes de Clístenes. Una democràcia que va durar més de cent vuitanta anys i que ens va descobrir que els ciutadans també podem participar en la política i que els governants es poden controlar. La nostra democràcia, aquesta de la que tant se’n parla, s’inspira en aquells primers moments que el ciutadà, per fi, formà part activa del que passava al seu entorn, en el que decidia sobre el que passava a la seva ciutat. Però, no ens enganyem, la democràcia atenesa no era pas tan idíl·lica com ens pensem.
Tots els “ciutadans” eren cridats a participar en la vida política de la ciutat a l’Assemblea, tots votaven i podien ser jutges per exemple, des d’un peixater fins a un ric comerciant. ¿Segur? No, no tothom podia votar a l’antiga Atenes, havies de ser home, major d’edat i de pares atenesos. Per tant, més de la meitat de la població quedava exclosa, entre dones, esclaus i estrangers. Cap d’ells era considerat ciutadà. La resta, sí. La resta era la veu viva del poble i decidia el futur de tots els ciutadans. Assistits sempre per la mà protectora de la deessa Atenea, divinitat de la guerra victoriosa, de l’estratègia i la saviesa. La deessa que acompanyava als atenesos en la batalla per “imposar” la democràcia (proatenesa, per descomptat) arreu del món.
L’exposició Demos es divideix en quatre parts, quatre casos que ens explicaran l’aplicació de la democràcia en aquells dies i en els quals, nosaltres ens vam endinsar. Quatres històries exemplificadores que ens ajudaran a entendre millor que era la democràcia per als atenesos i que segurament ens sorprendran.
L’ostracisme. Justícia popular i radicalitat democràtica. El Cas de Temístocles.
Una peça de ceràmica podia decidir el teu destí. Una simple peça de ceràmica i eres condemnat a l’ostracisme i l’exili forçat de la teva amada Atenes. Tant se val que fossis un gran general que valerosament havia defensat la ciutat contra els enemics. Les topinades, evidentment, eren cosa habitual. No hi havia candidats, simplement es decidia que tocava ostracisme, es votava i cada ciutadà escrivia el nom del condemnat. Podies escriure el nom del teu veí que et feia nosa, si calia. En alguns casos, excavacions han demostrat que totes les peces de ceràmica d’una votació van ser escrites per només cinc mans. Feu comptes. Temístocles va salvar Atenes dels perses, va ser condemnat i acabar els seus dies servint al rei que va vèncer defenent la seva ciutat. Paradoxes de la democràcia atenenca.
La llei (o legalitat) versus justícia (o legitimitat). El Cas d’Antígona.
La llei encara que fos injusta havia de ser complida. Això generava casos dramàtics com el de la famosa obra de teatre, Antígona. Les dones a l’antiga Grècia eren considerades menors d’edat i sense dret a vot. Vivien en reclusió a casa, no sortien mai soles i si ho feien, era perquè eren dones de mala vida. Les dones doncs que contradeien aquest paper patriarcal eren rebutjades brutalment per la societat. Però les dones també eren les encarregades dels aspectes funeraris, tant els enterraments com la veneració de les restes. Antígona, filla d’Èdip, va veure com els seus germans batallaven pel tron de Tebes. I com ambdós, Etèocles i Polinices, morien. El seu tiet Creont va ser nomenat rei, per descomptat ella no tenia dret al tron en ser una dona. La primera disposició del nou rei fou enterrar amb honors a un d’ells però l’altre, per traïdor rebria el pitjor càstig. El seu cos romandria al camp de batalla perquè se’l mengessin els voltors. La seva concepció de la justícia i deure com a dona, la fa enterrar al seu germà condemnat a insepultura encara que sap que morirà per fer-ho. Era just, però segons la llei no era legal.
La resistència pacífica del poble. La unió fa la força. El Cas de Lisístrata.
Les dones unides contra la guerra, segur que ja coneixeu la història d’aquesta comèdia clàssica. Totes les dones convoquen una vaga de sexe entre els seus homes perquè no morin més a la guerra i de fet, guanyen. Les dones influint en la política, en aquella època els atenencs devien portar-se la mà al cap només de pensar-ho!! Les dones vivien fora de l’esfera pública, el seu paper estava a casa, cuidant de la família, la canalla, els morts però mai a l’Àgora i molt menys fent política. Però la unió de la gent, la unió del poble, encara que en aquest cas fossin dones que no tenien drets polítics, pot fer que les coses canvien. Mirem el nostre entorn i ho podrem comprovar.
La concepció intransigent de la llei. El cas de Sòcrates.
El gran filòsof va ser condemnat quan tenia 70 anys per no creure en els déus de l’Olimp i per corrompre moralment els joves atenesos amb les seves idees. En realitat, el pobre Sòcrates li va salpicar una conxorxa i va ser, el que se’n diu, un cap de turc. Defenia la llei i la legalitat fins i tot costant-l’hi el coll. Tots els seus amics li van recomanar marxar d’Atenes, però ell va preferir morir a casa seva, la llei així ho havia estipulat. Amb Sòcrates va néixer el debat de les idees i el diàleg, tot i que, el mateix filòsof pensava que el poble encara no estava preparat per tenir el poder, defensava l’oligarquia, enfront de la democràcia i això li va costar la vida.
L’exposició acaba en l’Àgora a on a cop de noticiari actual repassem els conceptes que hem vist. Casos actuals i de la Grècia clàssica, uns al costat dels altres. No semblen tan diferents. Corrupcions, topinades, la unió que fa la força, les injustícies,… Així, sembla que no ha passat tant de temps d’ençà que va néixer la democràcia, oi? Però sí que n’ha passat i requereix per part nostre, que reflexionem, que dialoguem i esbrinem que es pot millorar, que hem après des de llavors, que fem malament i que fem bé. El poble ho necessita. La democràcia també.
Tornarem al Museu d’Arqueologia de Catalunya per descobrir moltes coses més del nostre passat comú, la nostra història i fins i tot del nostre present i futur.
Fotos: Jordi Vidal